El compte enrere català

El món s’ha accelerat i el reglament de les últimes dècades ha saltat pels aires. De cop, per exemple, la independència de Groenlàndia ha passat de ser una hipòtesi llunyana a l’opció més probable a curt termini, malgrat que Dinamarca és un país indiscutiblement arrenglerat en l’eix atlàntic. L’OTAN, tot i ser l’aliança guanyadora de la guerra freda, comença a ser vista com una eina inservible que no garanteix res ja a hores d’ara i que serà oblidada en el futur. Vladímir Putin ha passat de ser projectat com un boig irresponsable davant l’opinió pública occidental a intimidar les cancelleries europees en tant que jugador estratègic de llarg abast. Això sense parlar de la irrupció geoestratègica del gegant xinès.

Tot aquest sacseig provocarà canvis substancials que no són fàcils de predir, però que segur que alteraran l’equilibri de forces i el mapa polític del món. L’anterior reordenament, simbolitzat per la caiguda del mur de Berlín, va arrossegar una cadena d’independències que l’Estat espanyol encara no ha paït del tot, com ho demostra la resistència desorbitada a reconèixer la República de Kosova. De la mateixa manera que Madrid veu amb preocupació els moviments del Marroc –aliat prioritari dels EUA–, que, després d’assegurar-se el control del Sàhara Occidental, ara pot tenir la temptació d’esborrar les possessions africanes que encara perviuen del passat colonial espanyol. Un fet que ocasionaria una crisi identitària en el nacionalisme espanyol semblant a la de 1898.

En aquest context, Catalunya hi jugarà algun paper. Les hipòtesis poden ser moltes; una d’elles, la resolució del conflicte per abandonament de la part catalana o, per l’altre extrem, l’agudització del dossier català en un escenari que, probablement, serà gestionat des de La Moncloa per una coalició entre el PP i Vox. Es pot mirar molt curt i aferrar-se al suposat peix al cove socialista, però és evident que hi ha un compte enrere activat.