Prohibit envellir

Trobo una carta a la bústia. Això de rebre correu tradicional s’ha convertit en un element estrany en un dia a dia col·lapsat pels missatges virtuals, i fins i tot té un punt de romanticisme amb olor de passat. El sobre porta el meu nom i el logotip d’una clínica de medicina i cirurgia estètica. Arrufo el nas i l’obro. A dins, un bonic tríptic amb imatges ben gràfiques sobre els efectes de la vellesa en un cos femení, especialment a la cara i a les cames. S’hi veuen varices com cordes d’estendre, parpelles penjant, profundes bosses sota els ulls i celles caigudes que provoquen expressió permanent de tristesa. Sembla que el pas del temps només afecta les dones. O, millor dit, només les dones estem obligades a buscar solucions per aturar un pas del temps d’altra banda immutable. Em moc entre l’estupefacció i l’enuig de comprovar que algunes pràctiques no només no s’han extingit, sinó que semblen viure una nova època d’esplendor posant en el centre la cosificació del cos femení. L’oferta, segons el tríptic, és àmplia i variada: blefaroplàstia, lífting o aixecament de celles, autotrasplantament de greix, botox, àcid hialurònic, píling... Amb resultats “permanents i que retornen la joventut a la mirada”. Què passa? Que als homes que fan anys no se’ls torna la mirada de vell? Evidentment que sí, però no formen part d’una quota tan llaminera forjada a cop d’imposició estètica. Ells maduren i es tornen interessants, nosaltres ens pansim i hem de recórrer a fórmules màgiques per aturar l’edat. La joventut i la bellesa no els condicionen com a les dones en una societat encara marcada pel biaix de gènere. L’enuig es torna emprenyament total quan m’adono que, a més, algú ha potinejat les meves dades personals, obtingudes ves a saber com, per incloure’m dins la bossa d’hipotètics clients i reduint-me a un simple nínxol de mercat. És obvi que aquesta publicitat no arribarà a joves de vint anys amb la pell i els músculs ferms i tibants, però si ho fes ja poden pujar-hi de peus que només arribaria a les dones.