Hem de dir més “no ho sé”

Hem caigut en el parany de creure’ns que sabem una mica de tot, o millor dit, que d’allò que no en tenim ni idea és millor fer-nos l’orni, deixar anar qualsevol animalada, i fer veure que estem al dia de tot el que succeeix al món. Abans ficar la pota fins a l’engonal, que no admetre que ni de bon tros sabem la resposta. És així com hem arribat a un moment en què tots som experts en tot perquè hem vist un vídeo de procedència dubtosa que parlava sobre aquell tema, o perquè uns amics que tenen un cosí que a la vegada té una tieta que viu a Montevideo ens han dit que la culpa de tot la té el comunisme o el socialisme, o potser una mica de cadascun d’aquests. Ara deu ser pecat capital respondre amb un “no ho sé” davant una pregunta que ens deixa descol·locats, o davant un debat en què millor ficar cullerada que callar i aprendre dels que en saben, tot i que alguns ja han desplegat tal art a semblar experts que fins i tot ens la colen per davant, per darrere i per allà on volen. Pensem que hem de saber de tot quan realment no tenim ni idea de res, si mesurem tot el que es pot arribar a saber. Se’ns fa una muntanya escoltar aquells dels quals veritablement podem aprendre alguna cosa. Com a mostra, només s’ha d’estar atent a qualsevol tertúlia en un mitjà de comunicació per observar la desfilada de periodistes que mai deceben, els quals semblen haver oblidat que la funció que tenen no és tant entendre de qualsevol tema, que és absolutament impossible, com saber fer les preguntes oportunes a les persones més apropiades. I és així com la ignorància sembla tenir més valor que la humilitat intel·lectual. Encara més, si pensem que sabem de tot, potser menyspreem els coneixements de qui realment ens pot alliçonar. Admetre limitacions ens fa humans i, sobretot, ens obre portes a no deixar mai d’aprendre.