“El porró va caure de l’escambell i encara ningú no sap per què”, diu Salvador Garcia-Arbós al llibre que acaba de publicar i que recomano vivament. Aquest home és una deu cabalosa de documentació, un porró carlí. Ha escrit una Història galàctica del porró que és tan rigorosa i amena com les seves conferències. Aprens i t’hi diverteixes. Garcia-Arbós ha agafat la torxa de Néstor Luján, Xavier Domingo o Vázquez Montalbán, prestigiosos crítics gastronòmics. Ens adverteix que no ha escrit “ni un tractat ni tan sols un manual, sinó un manifest”. Doncs bé, on s’ha de signar? El porró! Vidriós i, per tant, d’aspecte fràgil i de no em belluguis gaire, és un objecte compacte, resistent i sofert. De ventre goliardesc, s’assenta amb autoritat i equilibri damunt la taula però esdevé gràcil i lleuger quan et mira des de dalt. En repòs, té una presència rotunda. Rajant, té un caient lineal i uniforme. Dosifica, amoroseix el caràcter, excita les genives... El seu transitar per la taula és un permanent passar de mà a mà i a totes s’acomoda. És el banderer de l’estilisme xerricaire! Mai no hauria d’haver passat de moda! El cas és que, com diu Garcia-Arbós, tothom l’enyora i el reivindica, però ja ningú no el fa servir a casa, a la taverna o al restaurant. Pel llibre desfilen ciutats i indrets on s’hi ha fet present (València, Nàpols, Herculà, Tolosa...) i personatges il·lustres de la cultura catalana que n’han parlat (Jacme Roig, el baró de Maldà, Mossèn Cinto, Fages de Climent, Pla, Coromines, Casasses, Dalí, Picasso, i aquí ho deixo perquè no me n’hi caben més...). També d’altres cultures: Orwell, Blasco Ibáñez, Christo, Andi Warhol... En destacarem un que, per bé que no confirmat, li permet a l’autor fer la hipòtesi argumentada més brillant: Jesucrist. No t’ho explicaré, lector. Voldria que compressis aquest “manifest” que és alhora un panegíric de l’accessori més valuós del parament de taula i que no hauria de faltar en cap àpat català. És net, estalvia els vasos i “no deixa residus, tot s’aprofita i es guarda”. Per quina absurda afectació l’hem desterrat? Quina mena d’autoodi practiquem també amb els objectes nostrats que tants forasters han elogiat? “Beure a galet ens diferencia del bestiar”, conclou Garcia-Arbós. Del bestiar i dels provincians que es pensen que són tan i tan cosmopolites.