Helena, Xavi, Roger i els altres

L’amic Genís Sinca m’envia una història d’Instagram on surt l’Helena Garcia Melero en una església de Roma. Hi vam anar per complir la promesa, feta al programa de TV3 Divendres, de visitar Santa Rita si el Barça superava el PSG en aquella Champions. I me l’envia el Genís perquè el programa que ara fa l’Helena, el Tot es mou, on ell encara col·labora, ha arribat a 1.500 emissions a 3Cat. He llegit una columna molt bonica dedicada a l’Helena que li ha escrit l’Empar Moliné a l’Ara. Així que no em repetiré. Però estic d’acord en tot el que diu, des de la intel·ligència a la passió per sorprendre’s, però hi sumaré que la Melero no cansa. I això no ho pot dir tothom a la tele.

Aquesta virtut també la té el Xavi Coral, amb qui vaig debutar en aquest negoci i que sempre ha estat més generós amb mi que jo amb ell, inclòs l’últim whisky a què em va convidar dissabte. El Xavi té la virtut de fer-te sentir segur en un plató, perquè qualsevol cosa que passi, saps que ell la controlarà. I això sembla fàcil, però no ho és. Aquesta tranquil·litat que et dona acompanyar algú que saps que mai et deixarà tirat i que et fa sentir cada dia a com a casa, també la té el Jordi Basté, amb qui fa gairebé 15 anys que passo algunes hores d’alguns dies al matí, i que sempre sap quin dia tens i com t’ha de tractar aquell dia.

De tant en tant, algú de fora del periodisme em pregunta “quin és el teu referent?”. I mai tinc resposta. Però avui me n’ha sortit una d’aproximada. Limitada, això sí, perquè si els dic tots, quedarà un article no apte per a diabètics. Ah, i no tots són amics. M’agraden molt les entrevistes que fa el Roger Escapa a Catalunya Ràdio, i no el conec. Però em sembla que tota aquesta gent tenen una cosa en comú. Allò que se suposa que va dir Kapuscinski i que jo subscric sense que vulgui dir que soc cap de les dues coses. Que per ser bon periodista cal ser bona persona.