Que surti d’aquí

La set­mana pas­sada va escla­tar una polèmica al vol­tant del Que no surti d’aquí, de Cata­lu­nya Ràdio. El deto­nant ja deu sonar al lec­tor a hores d’ara: el por­ter del Barça Marc-André ter Ste­gen va eme­tre un comu­ni­cat tit­llant de men­ti­ders els con­duc­tors de l’espai radiofònic –Juli­ana Canet, Roger Caran­dell i Marta Mon­ta­ner– per haver difós que el seu recent divorci era con­seqüència d’una infi­de­li­tat. L’escàndol ha estat immens: es va pro­nun­ciar el Col·legi de Peri­o­dis­tes, l’endemà es va sus­pen­dre l’emissió –encara que només per una jor­nada– i, fins i tot, un dipu­tat de Junts va anun­ciar que es quei­xa­ria a la comissió de con­trol de la CCMA. Sor­pre­nen tants esca­ra­falls de puri­ta­nisme tenint en compte el for­mat del pro­grama, que es tracta d’un com­pendi de xafar­de­ries de famo­sos des­ti­na­des bàsica­ment a un públic jove i no pas d’un infor­ma­tiu amb aspi­ra­ci­ons als pre­mis Pulit­zer o Ramon Bar­nils. Sor­pre­nen encara més si obser­vem que els mit­jans de comu­ni­cació que rebem, en gene­ral, van plens de con­tin­guts infi­ni­ta­ment més pas­sats de vol­tes sense que ningú obri boca. Això sí, en un altre idi­oma que no és l’autòcton. Fa una dot­zena d’anys que vaig publi­car un lli­bre titu­lat Minis­teri d’Incul­tura, en el qual defen­sava que era neces­sari que apa­re­gues­sin en català pro­duc­tes d’aquesta mena, no pas perquè ens hagin d’agra­dar espe­ci­al­ment, ni perquè hi tro­bem unes vir­tuts des­ta­ca­bles, sinó perquè seria senyal de nor­ma­lit­zació o, més ben dit, de nor­ma­li­tat. Amb el temps, s’han emprès ini­ci­a­ti­ves, com ara el diari digi­tal En Blau i el Que no surti d’aquí, que ara comen­tem, que han omplert, par­ci­al­ment i insu­fi­ci­ent, el buit. Poc que ani­rem bé si ens pen­sem que la cul­tura cata­lana només pot ser un espai per a fino­lis, avor­rits i pedants. Pre­ci­sa­ment el que ens cal, com a cul­tura obli­gada a patir man­can­ces, és que hi hagi més pro­gra­mes com aquests, que sur­tin d’aquí.