Un amic va perdre la dona fa poc. Va ser un cop duríssim que ens va deixar desfets. Una d’aquelles morts que no avisen, que et cauen a sobre com un roc mentre plegaves la roba o t’anaves a dutxar. D’aquelles morts que diem que arriben “quan no toca”, com si hagués de tocar un moment determinat i no cap altre, o com si hi hagués morts que sí que van a l’hora. Els primers dies, no el deixàvem sol. Li portàvem fins i tot carmanyoles amb el dinar, perquè fes el favor de menjar. Estava tan desolat, que l’únic que podíem fer era abraçar-lo i deixar que se’ns repengés a l’espatlla fins que també a nosaltres els ulls, el cor, els pulmons, tot ens feia mal. De mica en mica, perquè ja no plorava cada vegada que el trobàvem, vam deixar d’oferir-li aquell consol vigilant. Hi ha hagut un sotrac, hi hem llançat sorra al damunt, i hem deixat que la vida segueixi el seu curs, encara que sigui per un camí ple de bonys. Com acompanyes el dolor dels altres, si no saps ben bé què fer amb el teu? També quan se’m va morir el pare vaig pensar que aquell sentiment d’orfandat m’oprimiria sempre més, amb la mateixa intensitat, amb aquell forat a dins que deixa, com si t’haguessin buidat i inexplicablement encara continuessis vivint sense la víscera que et falta. I després, un després inacabable, l’absència va agafant la qualitat d’una presència: convius amb aquell forat, hi parles, hi menges, hi dorms, t’hi abrigues. Però et sents culpable perquè ja no plores com un nen perdut damunt l’espatlla dels altres. Quant de temps dura, la tristesa, quan ja ningú més no la veu? Tota la vida, amic meu, tota la vida.