Per fi hem albirat l’autèntica dimensió del gest descortès protagonitzat per l’expresident español José Luis Rodríguez Zapatero el dia que va enervar els ianquis perquè no es va aixecar al pas de la bandera dels Estats Units durant una desfilada. Per entendre què significava en realitat aquella desconsideració ha fet falta que arribés a la Casa Blanca algú com Trump i sacsegés amb arrogància renovada la bandera de la barra –la que ell hi posa– i les estrelles –les que veurem nosaltres si això acaba malament–. Segurament la gran diferència entre el tarannà de l’actual president dels Estats Units és que la prepotència i mala educació l’exhibeix en públic, i no com fins ara feien els seus predecessors als despatxos impenetrables de les ambaixades. Per això no fa falta que Pedro Sánchez o cap dels manaires que lideren les cancelleries europees faci cap lleig a la bandera de Trump, ell mateix s’ha encarregat d’engegar-los a dida. I el drama de tot plegat és que en el fons a Trump no li falta raó quan diu que són els europeus els que s’han de pagar la seva pròpia seguretat sense esperar que els nord-americans hi posin els dòlars, els míssils i, si cal, els morts. En una entrevista en un canal llatinoamericà emesa durant la darrera campanya electoral, el magnat conservador es mostrava transparent: “Ja n’hi ha prou, de perdonar el deute als morosos de l’OTAN; en el primer mandat els vaig amenaçar amb tallar-los de cop l’aixeta i l’endemà mateix tots es van posar al dia. A vegades anar de farol funciona”. Va de farol, ara també? En aquest cas no es pot pas negar que li està funcionant perquè fins i tot un presumpte pacifista com Sánchez ha anunciat que està disposat a arribar al 2 per cent de despesa militar, encara que sigui per la porta del darrere. Com sempre passa amb Trump, és clar, n’hi ha que faran caixa, en aquest cas la indústria de l’armament, ara que el front ucraïnès es desinfla i cal buscar nous mercats. Pel camí, les esquerres hi deixaran una mica de dignitat, però ja no ve d’aquí d’ençà de l’espectacle manipulador del referèndum de l’OTAN, quan el PSOE demanava el vot per passar de l’“OTAN no, bases fora” a l’“Nar-hi anant, nar-hi anant, nar-hi anant” de la Trinca.