Frankfurt: la mesura de totes les coses

Aquest país ha donat la mesura exacta a la pri­mera opor­tu­ni­tat de pro­jecció inter­na­ci­o­nal que li han donat. Des que es va saber que la cul­tura –la cul­tura, la lite­ra­tura, la nació?– cata­lana havia estat con­vi­dada a la fira del lli­bre més impor­tant d’Europa, se’ns ha des­bo­cat un debat tan imma­dur com estèril, que tot ve a ser un. Una vegada més la inde­fi­nició secu­lar que defi­neix Cata­lu­nya –per no par­lar dels Països Cata­lans– ha tren­cat les cos­tu­res. Quan els pilars de la terra no són evi­dents, tot és aigua. Durant mesos i mesos han anat enca­de­nant-se en sèrie les inter­ven­ci­ons que pro­cla­ma­ven l’exigència que els escrip­tors que s’expres­sen en llen­gua cas­te­llana anes­sin també a Frank­furt. “Cata­lu­nya no s’entén sense la seva apor­tació”, adduïen. Sovint, Cata­lu­nya no s’entén de cap de les mane­res. Antics res­sen­ti­ments han aflo­rat per rei­vin­di­car, en defi­ni­tiva, el caràcter “bilingüe” que sem­bla que ha de defi­nir el país com una gran vir­tut autòctona.

La polèmica és vella. Però, per molt que els defen­sors interes­sats de la vita­li­tat del cas­tellà a Cata­lu­nya hi insis­tei­xin, la lògica és una altra. Aquí i arreu del món. Una lite­ra­tura es defi­neix per la llen­gua en què s’expressa. Com hi ha una lite­ra­tura anglesa feta amb apor­ta­ci­ons estric­ta­ment angle­ses, però també nord-ame­ri­ca­nes, aus­tra­li­a­nes, índies o pro­vi­nents de tota l’enorme àrea d’influència colo­nial o comer­cial d’aquesta llen­gua, hi ha una lite­ra­tura cata­lana que només es deli­mita amb els escrits que han anat acu­mu­lant-se al llarg dels segles en aquest idi­oma.

For­men part les novel·les d’Edu­ardo Men­doza de la lite­ra­tura cata­lana? No. Clar i ràpid. I de la cul­tura cata­lana? Sí, no cal dir-ho. S’han escrit des d’aquest país i l’han retra­tat amb una eficàcia indis­cu­ti­ble. És Edu­ardo Men­doza català? La pre­gunta és idi­ota. Qui és català? Segons la llei, els ciu­ta­dans espa­nyols situ­ats admi­nis­tra­ti­va­ment a Cata­lu­nya. Segons la lògica més ele­men­tal, ho és qui vol ser-ho. Ni que vis­qui a Argen­tina. Hagi nas­cut on hagi nas­cut. Que li pre­gun­ten a Edu­ardo Men­doza si se sent català. Com que ben segur que se’n sent, ho és i aquí s’acaba la broma. Ha d’anar Edu­ardo Men­doza a Frank­furt? I tant! Hi deu anar sovint. S’ho mereix i li convé. Hi ha d’anar repre­sen­tant la cul­tura cata­lana? Pot fer-ho. Qui li ho pot negar? Hi ha d’anar defi­nint la lite­ra­tura cata­lana? Podria fer-ho perquè ha escrit un parell d’obres tea­trals en aquest idi­oma, tot i que no és evi­dent­ment aquesta faceta la que millor defi­neix la seva apor­tació a la història de les lle­tres mun­di­als.
Les coses són així de sen­zi­lles. El debat que pretén anar més enllà és des­ca­ra­da­ment interes­sat. Els qui rei­vin­di­quen que els escrip­tors cata­lans que s’expres­sen en cas­tellà vagin a Frank­furt, per què no dema­nen amb la mateixa ener­gia que hi vagin els que vivint en aquest país escri­uen en ama­zic, en urdu, en anglès, en xinès o en francès? És clar que n’hi ha. No ho sabien? S’han dedi­cat cap vegada els defen­sors de la mul­ti­cul­tu­ra­li­tat a pre­o­cu­par-se’n? O aquesta defensa abran­dada de la diver­si­tat només amaga un interès exclu­siu per la llen­gua que cre­uen tan per­se­guida i humi­li­ada?

Per cert, han pro­tes­tat aquests cata­lans tan zelo­sos de l’essència bilingüe del seu país quan els escrip­tors cata­lans en llen­gua cata­lana han estat sis­temàtica­ment exclo­sos de certàmens i cer­ta­me­nets inter­na­ci­o­nals en repre­sen­tació de la lite­ra­tura espa­nyola (que, seguint la seva lògica, com a espa­nyola, s’expressa en molts idi­o­mes)?

Si algú ha seguit aquest debat des de fora del país, no en deu haver entès res. Més aviat, la imatge gene­ral que n’ha que­dat és d’un cert ridícul. D’un des­con­trol abso­lut en les claus bàsiques que ens defi­nei­xen com a col·lec­tiu. El drama és que les vícti­mes de tot el sarau han estat pre­ci­sa­ment els autors i les obres que han con­ver­tit la lite­ra­tura cata­lana en una de les més impor­tants del món sense un Estat que l’avali, la defi­neixi i la defensi. Pot­ser, en defi­ni­tiva, això és que el que pre­te­nien molts dels ati­a­dors del fals debat bina­ci­o­nal.

Al final, els res­pon­sa­bles de l’Ins­ti­tut Ramon Llull i del govern han resi­tuat la qüestió amb decisió. La lite­ra­tura cata­lana s’expressa en català. I això no implica cap agressió. Defi­nida una base tan ele­men­tal, recu­pe­ren el prin­cipi. Frank­furt és una gran opor­tu­ni­tat per a les lle­tres cata­la­nes. Que hi vagin a lluir obra els escrip­tors sus­cep­ti­bles de ser traduïts, lle­gits i res­pec­tats arreu del món. Aquest és l’autèntic debat i l’únic dilema.