Després de molt de temps ha tornat a rajar l’aigua de la boca d’una carona angelical, de pedra blanca, que pels ulls buits s’escauria en una tomba infantil d’un d’aquests panteons funeraris d’estil neoclàssic on els rics enterraven les seves esperances d’eternitat. Podria ser un querubí però l’escultor va voler adornar la carona que fa de brollador de la font de l’antic balneari de la Puda amb unes banyes entremaliades en comptes d’ales jeràrquiques. Inerta i calcària –va ser una donació de la família Alsius–, contrasta amb el deteriorament de la resta; contundent i ennegrit per un temps que passa cruelment pels edificis sense vida. El meteoròleg Enric Estragués m’explica que les perforacions dels camps que envolten la decrepitud de la Puda van tocar la deu i ara l’aigua hi raja intermitent, en funció de les pluges. Aquests dies, el xim-xim persistent i beatificador ha reactivat el brollador murri d’aquella font anys enrere altiva i imperial recuperant la poderosa olor fètida, d’ous podrits, a la qual s’atribuïen propietats curatives pròpies de Lourdes. Abundosa rajava l’aigua divendres, quan un grup d’alumnes de l’institut Pere Alsius van fer un passeig fins aquell racó tan decrèpit com atractiu. L’aigua, indissoluble de Banyoles, es va fer intermitent, fonedissa per la sequera, en aquell paratge que va deixar de ser font d’anar-hi a berenar, com si amb la seva absència se’n certifiqués legalment la defunció. La boca brollava reviscolada i els alumnes van beure l’aigua per primera vegada.