La història de la humanitat ha viscut derrocaments de dictadors a causa d’una revolució o una guerra que han acabat de forma diversa. Aquesta setmana es compliran 80 anys del suïcidi d’Adolf Hitler al seu búnquer de Berlín, amb els soldats soviètics a poca distància. Segons testimonis contrastats, després de prendre verí juntament amb la seva muller, els dos cadàvers van ser cremats utilitzant 180 litres de gasolina, seguint una ordre del mateix Führer. Amb gasolina els teixits es cremen però no els ossos, i hom creu que els russos segurament es van emportar les restes calcinades, però el lloc on van anar a parar és un misteri.

El 15 de juliol de 1789, l’endemà de la presa de la Bastilla i de l’inici de la Revolució Francesa, el rei Lluís XVI va preguntar al duc de Rochefoucauld: “Es tracta d’una revolta?” “No, senyor, és una revolució”, li va contestar. En aquesta cèlebre conversa hi podem veure qui era conscient del canvi d’era que s’acostava, el duc, i qui no n’era gens conscient, el rei, que va demostrar la seva fama de ser curt de gambals. El duc va marxar a l’estranger quan pintaven bastos i el rei va intentar marxar disfressat de criat amb Maria Antonieta quan ja era massa tard. Van ser reconeguts i executats.

L’excés de confiança també va acabar amb Moammar al-Gaddaffi, líder megalòman de Líbia, després de 42 anys al poder. Va ser un dictador cruel que va exhibir un caràcter ple d’extravagàncies: tendes beduïnes, guardaespatlles femenines o infermeres ucraïneses eren algunes de les seves excentricitats. Va creure que aixafaria la revolució que va tenir lloc el 2011 en el context de les primaveres àrabs com havia exterminat els seus opositors en altres ocasions, però va calcular malament, i després que el comboi en què viatjava fos atacat pels rebels, va ser linxat per una multitud enfurismada i assassinat. El cadàver va ser exhibit al públic durant uns dies i enterrat en un lloc secret al desert. Com Lluís XVI, no es va adonar que el final del seu règim s’acabava; en el cas del rei francès per estupidesa, i en el cas de Gaddaffi per supèrbia.

La manca de visió del moment va ofuscar d’igual manera el dictador italià Benito Mussolini, que no es va adonar que ja estava acabat quan va fundar Salò, una república efímera al nord d’Itàlia amb què volia donar continuïtat als seus deliris, però va ser reconegut pels partisans quan intentava fugir a Suïssa vestit de soldat alemany l’abril de 1945. Ell, la seva amant i diversos dirigents feixistes van ser penjats públicament a Milà un cop executats.

Altres dictadors han vist venir el perill i han fugit en el darrer moment cames ajudeu-me; és el cas de Mohammad Reza Pahlavi, el xa d’Iran, que després d’una dictadura i repressió terribles, el 1979 va marxar a l’exili mentre el seu país queia en mans dels islamistes. També el de l’estrafolari president del Zaire (ara República Democràtica del Congo) Mobutu Sese Seko, famós pels barrets de pell de lleopard, que el 1990 va sortir corrents quan les forces opositores ja arribaven a la capital. Per la seva part, el líder de Síria deposat fa pocs mesos, Baixar al-Assad, va enganyar tothom el desembre passat explicant que els russos els enviarien reforços i que ja ho explicaria l’endemà. L’endemà ja no hi era i es preparava per celebrar l’any nou a prop de Vladímir Putin, un tirà que no sabem encara si acabarà fugint, assassinat, o com Franco, que fa 50 anys va morir al llit donant lloc a una transició que, al cap dels anys, hem vist que no era tan perfecta com ens havien explicat.