Si aquesta crònica sobre el dia després d’haver participat en la gran aventura de la marató s’hagués fet sobre la base d’una conversa amb el corredor tipus de la cursa que diumenge va omplir de vida i color Barcelona, el resultat seria una cosa anodina i finolis, com ho són els ous a la benedictina, i no una conversa alegre, amb un punt de picant, com pertoca a un plat de callos. El fet és que el 60% dels 27.000 corredors que van fer la marató barcelonina són estrangers, amb un percentatge més alt que mai de dones i una presència creixent de joves, i ja se sap que aquest personal de condició forastera, paladar femení i maneres juvenils és el client tipus dels cada cop més freqüents locals de brunch on es cuina al gust de la legió estrangera que ha colonitzat Barcelona.

De les característiques que conformen el nou maratonià de Barcelona, el protagonista d’aquesta crònica només en compleix una, la de ser un jove de 28 anys. La resta de condicions d’en Jofre Alsina, un noi que quan jugava a futbol demanava el canvi després de la segona esprintada, i també un amant precoç de la pràctica de l’esmorzar de forquilla, no convidaven a l’optimisme quan el març de l’any passat va decidir que enguany correria la marató. A priori, no semblava fàcil que en tan sols un any en Jofre aprengués a córrer i deixés aparcats els deliris matinals de la bona taula per arribar diumenge, 16 de març, en condicions d’alçar els braços a la meta d’Arc de Triomf.

Aquest repte amagava, a més a més, un absurd: en Jofre viu a escassos metres d’Arc de Triomf, aleshores per què per anar d’un lloc a l’altre calia fer una volta de 42 quilòmetres? Aquesta és una pregunta la resposta de la qual només entenen aquells que han après el plaer que hi ha en l’absurd fet de córrer i córrer, i vet aquí que diumenge un trajecte mínim es va convertir en una soferta correguda de 4 hores i 16 minuts; temps oficial, somriure de felicitat i medalla al coll certificant la proesa.

Ahir, recuperant el costum aparcat durant un temps dels esmorzars de forquilla, en Jofre feia una interessant comparació equiparant el moment de plenitud que va sentir diumenge, en acabar la cursa, amb el que va experimentar l’1 d’octubre del 2017 defensant un col·legi de picoletos i piolins. Força, determinació i tota l’energia invertida per aconseguir un objectiu de plenitud. També un repte col·lectiu fet realitat.

En Jofre té molt clar que diumenge no hauria acabat mai si no hagués tingut el suport i l’ajuda a peu de cursa d’una vintena d’amics i familiars, estratègicament distribuïts. Aquests i algun corredor que el va auxiliar de manera espontània van ser claus per no tirar la tovallola quan el temut mur de la cursa se li va aparèixer a partir del quilòmetre 28 en forma de marejos i una dolorosíssima contracció muscular.

Però en Jofre no podia fallar, ni a ell mateix, ni als que el van ajudar, ni al seu germà Bernat, que li va fer literalment de crossa en els últims 4 quilòmetres; ni a sa mare, la Núria, que com totes les mares pateixen quan un fill s’enreda a córrer 42 quilòmetres; ni al seu pare, en Jaume, que des d’allí on sigui segur que li va donar la darrera empenta. Ni tampoc podia fallar al premi d’ahir matí en forma de callos, un punt picants, que preparen a la bona cuina del bar Joan, a Santa Caterina. Uns altres que també mereixen una medalla.