Bonior d’estiu

Quin sol ha fet aquest diu­menge! Jo era al camp, i els pas­sos m’han dut pel camí del bosc. De sobte m’he ado­nat que havia nas­cut la bonior de l’estiu, la remo­rosa res­pi­ració pròpia de la natura escal­fada.

Pot­ser demà ja no hi serà. Pot­ser no ha estat altra cosa que l’assaig pre­ma­tur de l’estiu, apro­fi­tant la inde­cisa pri­ma­vera. Hi ha un dia, però, que sen­tim per pri­mera vegada la presència de l’estiu a través dels sen­tits: el silenci del bosc, que ens havia acom­pa­nyat sem­pre al llarg de les set­ma­nes fre­des, ara ha estat subs­tituït per una suma de veus.

Pròpia­ment no són veus, és clar, sinó zum-zums, cre­pi­ta­ci­ons, gri­nyols, una infi­nita gamma de petits sorolls que fan un con­tinu tei­xit sonor, tènue però per­fec­ta­ment audi­ble. Sorolls d’ori­gen ani­mal, d’ales, d’èlitres, d’ocells, d’insec­tes, però estic segur que també par­len les fulles de les alzi­nes, les escor­ces dels pins, les flors dels brucs, les pinyes cai­gu­des i ober­tes i fins i tot, pot­ser, les pedres al sol. Aquest sol ines­pe­ra­da­ment calent ha fet de des­per­ta­dor, i tot s’ha des­vet­llat, i com qui remuga, al matí, esti­rant els músculs, cada ésser del bosc rees­trena la seva veu. És una gene­ral i vaga remor de meca­nisme, cons­truït amb mil minúscu­les peces dife­rents.

El bosc s’ha con­ver­tit en una mena de cas­sola immensa, i la calor hi cuina len­ta­ment finíssi­mes sono­ri­tats i noves flai­res. La bar­reja és tan sub­til que sovint els sorolls sem­blen olo­ro­sos i les aro­mes sem­bla que tin­guin música. És la màgia del sota­bosc, el labe­rint de plan­tes i d’arbusts per on cir­cu­len els lla­gosts, les papa­llo­nes, les mari­e­tes, les abe­lles sense per­dre’s mai –pot­ser perquè no han d’arri­bar enlloc. Aquest sota­bosc és una font de “música ambi­en­tal” incom­pa­ra­ble, i ja no la podran sen­tir mai les oïdes endu­ri­des per les dis­co­te­ques.

La bonior de l’estiu… L’etern retorn de les for­mes més humils i fugis­se­res de la vida, dels insec­tes que duren dies, de les flors que duren hores. Aquest retorn, un any i un altre, de les “matei­xes” papa­llo­nes és l’inqui­e­tant con­tra­punt de la nos­tra consciència del pas del temps, perquè nosal­tres ja no som els matei­xos.

Al marge del camí, en una pedra es dibuixa un ràpid i breu movi­ment: és una sar­gan­tana. M’hi acosto, m’ajupo una mica. S’està qui­eta, al sol. M’hi acosto més, pro­cu­rant de no espan­tar-la. No es mou. Per pri­mera vegada acon­se­gueixo d’estar-me a dos pams d’una sar­gan­tana sense veure-la fugir. Pas­sen els segons, a poc a poc. Me la miro fixa­ment, com si m’hagués de con­tes­tar alguna cosa que no he pre­gun­tat.

Al cap d’un minut m’aparto, amb pre­caució, i camí enllà encara la veig immòbil, sobre la pedra asso­le­llada, com un signe ortogràfic, com una ditada de silenci en la bonior de l’estiu.