Amb profundíssim dolor

Amb un pro­fundíssim dolor acabo de lle­gir aques­tes decla­ra­ci­ons con­tra el govern de la Gene­ra­li­tat: “…acti­tuds irres­pon­sa­bles dels qui ja han fet fra­cas­sar la nos­tra auto­no­mia, acon­se­guint la desunió de Cata­lu­nya i l’enfron­ta­ment amb Espa­nya; per això, l’acti­tud dels autors d’aquesta situ­ació és imper­do­na­ble”. “Les decla­ra­ci­ons del pre­si­dent Pujol són un doble joc ja massa gas­tat en la política cata­lana perquè mereixi cre­di­bi­li­tat. Vol­dria que la seva nova posició política tri­omfés, però com que en aquests moments no té l’auto­ri­tat moral necessària per a acon­se­guir-ho, no crec que aquesta vegada pugui obte­nir ni la con­fiança del nos­tre poble ni la con­fiança del govern” (es refe­reix al de Madrid).

La per­sona que fa aques­tes llarguíssi­mes decla­ra­ci­ons –folis i folis– pre­senta diver­ses denúncies con­cre­tes con­tra el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat i, adreçant-se a tota mena de per­so­na­li­tats polítiques d’Espa­nya, fins i tot les més altes de l’Estat, afirma que el pre­si­dent Pujol vol uti­lit­zar tots els mit­jans al seu abast “per a fer pos­si­ble la victòria de la seva ide­o­lo­gia enfront d’Espa­nya”. Esgar­rifa de lle­gir –i que lle­gei­xin a Madrid– que “els pro­ble­mes de la llen­gua i de l’escola és l’actual Gene­ra­li­tat la que, en gran part, els ha pro­vo­cats per manca de sen­tit de la res­pon­sa­bi­li­tat”.

L’esgar­ri­fança es con­ver­teix en una bar­reja d’indig­nació i estu­pe­facció quan el denun­ci­ant fa saber a les per­so­na­li­tats polítiques espa­nyo­les que “mani­festa la seva més enèrgica pro­testa davant la política de pro­vo­cació que Cata­lu­nya inicià el mateix dia de la presa de pos­sessió del pre­si­dent Pujol”. I afe­geix que els res­pon­sa­bles de la Gene­ra­li­tat “uti­lit­zen el truc de con­ver­tir-se en per­se­guits, en vícti­mes; així hem lle­git en cer­tes decla­ra­ci­ons que Espa­nya ens per­se­gueix, ens boi­co­teja, ens reta­lla l’Esta­tut, ens menys­prea, es deixa endur per anti­pa­ties con­tra nosal­tres, que els sap greu haver reco­ne­gut els nos­tres drets… És a dir, segons ells es fa una política con­tra Cata­lu­nya”.

Pre­gunto: segons vós, no és així, hono­ra­ble senyor Josep Tar­ra­de­llas? Perquè és real­ment espa­or­di­dor que tot això, i molt més, ho hagi escrit l’expre­si­dent de la Gene­ra­li­tat en una carta envi­ada, pre­ci­sa­ment en aquests moments, a una colla d’espa­nyols que tenen el poder polític. A què juguem? Només puc inter­pre­tar aquesta denúncia, adreçada a Madrid, com una hàbil mani­o­bra de retruc: pro­vo­car la uni­tat de tots els cata­lans al vol­tant de la ins­ti­tució de la Gene­ra­li­tat. És molt grui­xut que un català acon­se­gueixi actu­a­li­tat a base de dir al senyor Martín Villa i als seus que nosal­tres som els “pro­vo­ca­dors”. Les parau­les de l’expre­si­dent com­pro­me­ten tots els par­tits polítics, cen­trals sin­di­cals i poble a pren­dre posició el dia de Sant Jordi. No es tracta de defen­sar cap per­sona, sinó de pro­cla­mar unitària­ment allò que, en l’extensíssima “encíclica” per­so­nal de l’expre­si­dent no surt ni una sola vegada: que “som una nació”.