Gràcies per no parlar el català

Aquest arti­cle aspira a ser un acte d’agraïment sin­cer a totes les per­so­nes que us hem aco­llit durant molts anys, us hem faci­li­tat l’accés a un lloc de feina a l’admi­nis­tració pública –pro­ba­ble­ment ben remu­ne­rat o, si més no, millor pagat que al lloc d’ori­gen– i ara tra­ieu foc pels quei­xals i per­se­guiu titu­lars i càmeres allà on us seguei­xen el ritme perquè us sen­tiu dis­cri­mi­nats pel fet de no par­lar, i pot­ser ni tan sols enten­dre, la llen­gua cata­lana. Gràcies, gràcies i mili­ons de gràcies! Gràcies per denun­ciar que ens hem apro­fi­tat dels vos­tres conei­xe­ments i que ara us dei­xem tirats com buri­lles. Gràcies per ser la veu de la gent que després de quinze, o vint, o vint-i-cinc anys per ter­res cata­la­nes, no es veuen amb cor de superar les pro­ves que acre­di­ten un nivell bàsic de la nos­tra llen­gua, o sim­ple­ment no els ha sor­tit de la fava posar-s’hi. Gràcies per la vos­tra constància i per la vos­tra militància en una única llen­gua, que per això dieu que és la llen­gua de l’imperi. Gràcies sobre­tot perquè, davant la vos­tra into­lerància i, diguem-ho tot, també la vos­tra estu­pi­desa, per­so­nes com jo, que pel nos­tre estil i ritme de vida ens passàvem el dia sal­tant d’un idi­oma a l’altre amb abso­luta natu­ra­li­tat sense plan­te­jar-nos cap debat sobre els drets lingüístics de la gent, doncs ara ens heu fet pren­dre consciència de la neces­si­tat d’adhe­rir-nos a la defensa acèrrima del català. És com quan una mare estima igual els seus dos fills però es posa de part del que rep més insults; doncs el mateix però amb les llengües. Així que on abans sal­tava al cas­tellà sense fer-me pre­gun­tes quan el metge, o l’admi­nis­tra­tiu de torn, se m’adreçaven en aquest idi­oma, ara exi­geixo el meu dret, i el de tot­hom, a ser atès i con­tes­tat en la llen­gua tri­ada. I, sin­ce­ra­ment, us ho dec a vosal­tres, que heu acon­se­guit que fins i tot els bilingües esti­guem fins al monyo de la vos­tra pre­potència.