Catalunya, entre barrots

Primer va ser el català esperançat (1975-78), després el català enganyat (1978-2000), tot seguit van anar arribant el català emprenyat (2001-10), el català emancipat (2010-16), el català rebel·lat (2017-18) i el català represaliat (2018-25) i, finalment, som en el temps del català desconnectat o si ho prefereixen el català ja us ho fareu. Però en el fons tots comparteixen categoria, la del català engarjolat. De tant en tant ens deixen sortir al pati per respirar la llibertat de l’aire, dels núvols o dels ocells que volen. Ens deixen imaginar-nos amos del nostre destí, votar el nostre Parlament, creure’ns el simulacre d’autogovern com si fos l’eina que ens defineix com a poble, ens rescabala de la secular colonització espanyola i ens permet fer progressar la nostra societat. La imaginació no té límits..., però la realitat sempre ens esclata als morros i ens deixa clar que la nostra llibertat i el nostre autogovern caben a la cel·la de 2 per 3 metres on ens confina el dret de conquesta espanyol i que la Constitució “que ens vam donar entre tots” no anava de llibertat, democràcia i autogovern, sinó de la mida i color dels barrots. I per això aquest govern nostre no té poder real per a res, ni tan sols per fer que els trens funcionin i que els ciutadans es puguin moure cada dia pel país sense perdre el temps, la salut, la feina i un bocí de felicitat en una andana de Rodalies o en una cua de l’AP-7. És així de trist i d’intocable. Ja s’han encarregat que no tingui cap força per negociar un finançament just per a Catalunya. Ni hi ha sigut mai, ni se l’espera, perquè els impostos que es paguen i la riquesa que es produeix a Catalunya no són per ajudar els catalans, sinó per fer més rics els espanyols. Per tant, ni poder real, ni finançament just, ni dret a decidir res important. Més aviat resignació, empobriment i que t’insultin cada dia; els dies parells per insolidari i els senars per supremacista. Això és la dependència de l’Estat espanyol. Càstig per ser qui som i no voler ser una altra cosa, corró per trepitjar la nostra història, la nostra llengua, cultura i valors, i disposició total per esborrar-nos com a nació. El català ideal és el català suprimit. I des d’allà tindrà sentit. El que no en té cap és que aquí acceptem disciplinadament la decadència, el mal govern, la tortura psicològica i la desaparició.