Ara en fa quaranta anys

Quan la mort del dictador obria camins de regeneració democràtica l’entorn metropolità presentava les carències d’unes ciutats fetes del no-res, amb mancances urbanístiques i socials fruit del creixement desordenat i l’acció de cobdiciosos promotors. El Barcelonès Nord en fou un dels damnificats i exigia a crits la reordenació de les seves costures. La lluita pel futur davant tot el desgavell del passat.

El barri de Pomar era un nucli urbà nou. Format a partir d’un projecte de blocs de promoció pública destinat a ocupar la prolongació de Cal Comte, una zona agrícola dedicada a vinya i cereals, i ordenada el 1967 per l’Obra Sindical del Hogar. El 1972 es finia el conjunt de 2.000 habitatges, pensats per donar cabuda a 10.000 persones, majoritàriament barraquistes de Montjuïc. Naixia un barri aïllat, necessitat de serveis i equipaments, quan els mateixos promotors es desentengueren de cobrir els mínims.

La història castigà els inicis del barri, amb problemes d’inadaptació, atur (35%), delinqüència i drogoaddicció i amb l’estigma d’haver acollit el cineasta José Antonio de la Loma per filmar-hi Perros callejeros. Però les dificultats també serviren per trenar un fort component veïnal, amb el protagonisme del PSUC i d’un irrepetible grup de capellans progressistes (Torrella, Pujol, Cuadrench, Cubillas). Calia prestigiar el barri i es feu amb encert des d’una perspectiva obrera i reivindicativa.

Del conjunt de lluites veïnals, fa quaranta anys de la més famosa, aquella que posà el nom de Pomar al centre dels informatius de l’època. Tot vingué de la reordenació del transport públic de Badalona, quan l’arribada del metro canvià horaris i recorreguts de les línies d’autobusos. Se suprimien les darreres parades que arribaven al barri i es deixava de fer servei nocturn, mentre un nou autobús que sortia de l’estació del metro obligava a pagar doble tiquet per desplaçar-se al barri en un exigu horari. El desgavell portà a la protesta.

Era un dels primers dies de l’abril del 1985 quan Rosa Luna pujà a un autobús al centre de la ciutat. Ho feu amb la mà a la butxaca (algú pensà que hi portava una arma) i digué al xofer: “Vinga, cap a Pomar.” Sense cap resistència l’autocar enfilà cap a una esplanada davant l’església de Sant Sebastià. Era un camí sense retorn i les dones de Pomar estaven decidides a no renunciar a res. En una quinzena de dies s’acumularen catorze autobusos en aquell aparcament improvisat.

A l’església hi havia assemblees permanents i uns torns de vigilància escortaven els cotxes segrestats. S’establiren negociacions a diverses bandes, quan el conflicte obert a la ciutat entre el PSC-PSOE, que ostentava l’alcaldia, i el PSUC posava més bastons a les rodes. El cas de Pomar obria els informatius. Tot portà a l’ocupació del barri per gent uniformada (es digué que arribà a 500 policies) i l’atac massiu la nit del 3 de maig. Els autobusos foren alliberats però la negociació no tingué aturador i una setmana després s’aprovava un nou servei de transport segons les necessitats. La mobilització ciutadana havia triomfat.