Potser només és catalanofòbia

Crec que la pri­mera per­sona a qui vaig sen­tir a par­lar del terme cata­la­nofòbia va ser a Fran­cesc Fer­rer i Gironès. O pot­ser m’ho ima­gino perquè el qui fou his­to­ri­a­dor, polític i escrip­tor va ser des de sem­pre un ferm defen­sor de la llen­gua i de par­lar-la sem­pre i en tot lloc. I en va fer ban­dera. Ara ja fa més de dinou anys que Fran­cesc Fer­rer va morir, el 17 de febrer del 2006, amb 70 anys, mesos després que se li fes, de manera molt meres­cuda, un gran home­natge naci­o­nal a Girona. Fran­cesc Fer­rer va ser per damunt de totes les coses un acti­vista. Ho va ser en el fran­quisme; ho va ser com a pre­si­dent de la Cam­bra de Comerç, Indus­tria i Nave­gació de Girona; ho va ser com a sena­dor pel Pacte Democràtic el 1977, ell que havia estat fun­da­dor de Con­vergència; ho va ser les qua­tre legis­la­tu­res que va ser sena­dor inde­pen­dent pel PSC; ho va ser quan feia feina als patro­nats que cons­truïen habi­tatge social; ho va ser com a pre­si­dent dels Amics de la Bres­sola, i com a dipu­tat al Par­la­ment per ERC i com a regi­dor i segon tinent d’alcal­dia a Girona. Va ser sem­pre un acti­vista i va escriure molts lli­bres res­pecte a això: Via fora!, Cata­lu­nya light...? Els espa­nyols no són cata­lans, Lle­tres de bata­lla, La per­se­cució política de la llen­gua cata­lana i, entre d’altres, Cata­la­nofòbia. El pen­sa­ment anti­ca­talà a través de la història, de l’any 2000.

I arriba un moment en què has de tor­nar al que deia Fran­cesc Fer­rer i pen­sar mala­ment, sem­pre que es tracti de rela­ci­ons amb el poder de l’Estat. La cata­la­nofòbia està al dar­rere de mol­tes situ­a­ci­ons quo­ti­di­a­nes i no ha de pas­sar res per dir-ho, perquè la patim tots els cata­lans, tant els que són de la ceba com els que es decla­ren i actuen com a fer­vents uni­o­nis­tes. Al final, mol­tes de les acci­ons que ens aca­ben per­ju­di­cant ens afec­ten a tots els que vivim i cotit­zem a Cata­lu­nya. Per exem­ple, paguem més impos­tos que ningú i encara sem­bla que no n’hi ha prou, que la terra de la lli­ber­tat (i del no pagar tants impos­tos) és Madrid. Què és sinó cata­la­nofòbia quan es demos­tra que cada any mar­xen almenys 22.000 mili­ons d’euros sense retorn, en el que és un dèficit fis­cal que mereix ser titu­lar com a esca­nya­ment fis­cal. Però, ves per on, encara som uns lla­dre­gots inso­li­da­ris. O què hi ha al dar­rere de la manca d’inversió sis­temàtica a la xarxa de trens del país. Si el que ha pas­sat a Cata­lu­nya hagués pas­sat a Madrid, els hau­rien pen­jant pels dallon­sis. I això afecta tot­hom, inde­pen­den­tis­tes i uni­o­nis­tes, però sem­pre una mica més qui neces­sita uti­lit­zar els ser­veis fer­ro­vi­a­ris. O no és cata­la­nofòbia quan els sin­di­cats volen fer vaga perquè volen depen­dre d’una empresa de l’Estat? Que no és Estat la Gene­ra­li­tat, vist amb la seva mirada? I es des­con­voca la vaga però els retards i anul·laci­ons hi són ben igual. D’això se’n diu sabo­tatge ins­ti­tu­ci­o­nal de gent que té garan­tida la seva feina i fa política com l’han fet els jut­ges i tanta altra gent.

Poden pen­sar que exa­gero. Però crec que em quedo curt. I no escric de l’N-2, que hi tor­naré. Aquí no fun­ci­ona res, l’auto­pista està col·lap­sada i no tenim com a alter­na­tiva la naci­o­nal des­do­blada. Poden pen­sar el que vul­guin, però tot això és cata­la­nofòbia. Diguin-me exa­ge­rat.