No es preocupi, senyora, això ja sol passar

Les borses de tot arreu van pegar-se una castanya abans-d’ahir de l’alçada de la torre Agbar. La catàstrofe va ser tan bèstia com imprevista. Tot d’una i moguda per un ressort automàtic, la Reserva Federal dels Estats Units va decretar ahir una rebaixa dels tipus del 0,75. El Banc Central Europeu s’ho mira i no s’ho creu. Ara vés a saber què passarà aquí.

Fa alguns mesos que els endevinarires professionals en matèria econòmica no en pispen cap. Els que se’n proclamen intenten trobar explicacions a les turbulències que diuen que ens ha tocat patir. No cal dir que no se’n surten. Aquí no se’n surt ningú. Ara els doctes de cuina en tot això de la borsa afirmen que vés a saber què passarà d’aquí al març i que els inversors no es treguin el cinturó. De manual, senyors. Qui tingui un duro que se l’emmarqui.

Comprar pisos és arriscat, crear una empresa amb aquest euro nostre tan rampant, perillós, i invertir en borsa, suïcida. Molt bé. A divertir-se, que són quatre dies. Enmig d’aquesta comèdia humana, Pedro Solbes, del Pinós, apareix en públic i sentencia que no n’hi ha per tant i que no s’han “d’exagerar els efectes de les caigudes”. Solbes deu haver invertit en garroferes. Quan deixi el ministeri hauria de fer classes en alguna universitat veneçolana. Poc després i sense por ni vergonya, parla Zapatero i escampa més pomadeta de protecció solar.

Senyor president, les cremades són de tercer grau. S’acosten eleccions i tothom mira de fer el ridícul tant com pot. La premsa de Madrid ha convertit les portades en cartells electorals. Però una cosa és voler-les guanyar i una altra confondre els contribuents en súbdits imbècils. Facin el favor de reconèixer-ho: han trencat el timó i la tempesta és perfecta.