El mòbil als dotze anys

S’ha imposat una rutina social que ara ja és com aquells nusos impossibles de deslligar, en el sentit que no hi ha manera de fer marxa enrere malgrat que un grup cada cop més ampli de població adulta sembla tenir clar que s’hauria de fer tot el possible per retrocedir. Parlo de l’hàbit de regalar un mòbil a un preadolescent el dia que fa dotze anys, si és que quan arriba el seu aniversari no fa anys que el va estrenar. Ajornar tant com es pugui la compra del seu primer mòbil, quan això implica per a ells debutar en l’educació secundària sense un dispositiu a la butxaca, és un repte que només està a l’abast de pares i mares molt agosarats. Pensar que estem lliures de culpa si els el regalem però, a canvi, els obliguem a instal·lar-hi vint-i-cinc controls parentals és una creença on només hi tenen cabuda els pares i mares més innocents. Només s’han de buscar a les xarxes tutorials que expliquen amb tot luxe de detalls com saltar-se aquesta mena de controls per entendre que quan els pares i mares hi hem anat, el preadolescent hi ha anat i n’ha tornat, i potser ha tingut temps de fer dos viatges. De vegades tinc la impressió que tenim un problema que no sempre mesurem amb l’exactitud apropiada i que, si n’arribem a entendre la dimensió, la possible solució se’ns escapa de les mans com l’aigua que s’escola entre els dits. Però ja és tard per fer marxa enrere, ja no arribem a temps per posar el comptador a zero, així que només ens queda explicar-los amb tot luxe de detalls quins són els perills de les xarxes, amb l’esperança que es col·loquin en mode preventiu per evitar mals majors, i buscar solucions col·lectives. El meu fill, i el teu, i el del veí, entendran millor que no tenen edat per usar segons quines aplicacions si els seus amics o companys d’aula es troben en la mateixa situació, malgrat que estiguin tots amb un pam de morros.