Cinc anys de diari Avui… Una petita transfusió –dia a dia, gota a gota– de normalitat en una societat catalanament anèmica. Remei d’urgència, tot esperant d’aconseguir de posar en marxa els processos de producció de sang renovada i bàsica, de cèl·lules regenerades, de teixit muscular cada vegada més enèrgic i resistent.

Segons com ens ho mirem, cinc anys no és altra cosa que un sospir en el temps, d’aquest temps que –com diuen els rellotges antics– “irreparabile fugit”, s’esmuny entre els nostres dits com l’aigua d’un rierol. La història del diari Avui és la successió de més de mil cinc-cents sospirs: sospirs d’esperança, descoratjament, d’alleujament, de sorpresa, de tossuderia. La suma d’aquests sospirs es transforma en una respiració prou contínua, i això és el que es tractava d’aconseguir.

Són pocs, cinc anys, és cert; però també és una llarga vetlla al peu del camí per on ha circulat la nostra història més recent, a vegades acompanyada per càntics engrescadors i a vegades deixant en el camí trossos de pell viva. En aquests cinc anys, la vida de Catalunya ha estat sempre un “avui” fràgil i arriscat, però les pàgines d’aquest diari han reflectit una voluntat comunitària en la qual hem posat la nostra confiança.

Ara, però, els cinc anys coincideixen amb l’aparició en el nostre cel d’una negra nuvolada. “Ho veiem negre” no pas per pessimisme, sinó per lucidesa. Teníem enemics perfectament identificats, o almenys previsibles, però en ben poques setmanes s’hi han afegit inesperats col·laboracionistes. Si no en teníem prou amb els col·laboracionistes per omissió, ara es destapa algun col·laboracionista per acció directa, que introdueix un escandalós element de pertorbació en la nostra pacífica trinxera defensiva, ja prou bombardejada.

Han estat cinc anys progressivament durs, progressivament clarificadors pel que fa a persones, partits i actituds. Estem passant dels llimbs autonòmics al purgatori, a la fase de purificació a través de la qual han de quedar clarament destriats els demòcrates i els autoritaristes, els “superstars” i els treballadors sacrificats, els qui volen el poder a Catalunya i els qui volen el poder per a Catalunya, els qui juguen amb paraules i els qui tenen paraula, els qui volen posar-se per damunt de les nostres Institucions i els qui creuen que les Institucions han d’estar per damunt de qualsevol anècdota personal, els qui cobren –en diners, en afalacs, en promeses– per torpedinar la nostra modestíssima barca, i els qui, sense cap subvenció, s’esforcen a fer-la avançar contra corrent… però a favor de la història.

El sisè any de l’Avui, doncs, comença amb una valoració més crítica del que és –del que serà– “cada dia” a Catalunya, i amb una exigència més concreta del que ha de ser la nostra actuació “diària”. Que la nostra solidaritat posi a ratlla els dracs i esquinci les disfresses de sant Jordi.