M’agraden les sobretaules en què els amics acostumem a intentar arreglar el món. Són intenses, divertides i estimulants. Tots sabem que no l’arreglarem pas, el món, però com a mínim, durant una bona estona, deixem volar la imaginació. A vegades aquestes sobretaules van sobre gestió empresarial, i quan alguns ens animem a dir que les organitzacions haurien de ser més transparents i que haurien de tenir líders amb més capacitat de distribuir el poder en comptes d’acumular-lo, sempre surt la frase “ep, que les empreses no són una democràcia”.

La majoria de les organitzacions empresarials, en efecte, no es comporten com una democràcia. Però aquest fet, que donem per assumit, xoca amb els nostres anhels de viure en una societat al més democràtica possible. Com superar aquesta contradicció? Segurament pensem que les empreses no són una democràcia perquè no imaginem que la gent pugui votar cada quatre anys i escollir el comitè de direcció a partir de diferents candidatures. Fins a cert punt, això és comprensible. Els propietaris del capital no acostumen a estar disposats a deixar el govern de la seva organització en mans d’unes altres persones. A Catalunya sempre hem tingut molt clar qui és l’amo del negoci. No obstant això, és cert que la majoria d’organitzacions empresarials no tenen un funcionament ja no democràtic, sinó mínimament participatiu i transparent.

Els òrgans de direcció acumulen el poder d’una forma despietada, quasi dictatorial, i simplement informen els seus empleats de les seves decisions. Són empreses en què els directius escriuen el seu propòsit i els seus valors sense consultar amb ningú, com si ells fossin l’essència del projecte. “L’empresa, c’est moi”, pensen sense reserves. Doncs una mica de democràcia no aniria gens malament. Quan la gent veu que no pot participar de les decisions més importants, es desimplica i acaba treballant només per diners que, per cert, molt sovint són escassos comparats amb els sous de l’alta direcció. I així comença un bucle que es perpetua inexorablement: gent desimplicada i directius autocràtics que no consulten res. La conseqüència de tot això és una empresa afeblida, en què el rendiment general cau molt per sota dels llindars òptims.

Però hi ha molt més: al món hi ha empreses que funcionen com autèntiques democràcies, encara que sigui difícil de comprendre. La suïssa Haufe-Umantis organitza eleccions per escollir el CEO i també referèndums per decidir temes d’importància estratègica. Philip Rosedale, fundador de High Fidelity, posa el seu lloc a disposició dels empleats per tal que puguin decidir si mereix continuar o no. Moltes altres organitzacions arreu del món potser no tenen pràctiques tan radicals però adopten la forma d’holocràcies i distribueixen el poder entre els seus empleats d’una manera que contrasta amb l’acumulació que acostuma a produir-se en les empreses més jeràrquiques. Cada vegada és més habitual topar amb empreses que et diuen que s’estan organitzant d’una manera holocràtica, procurant minimitzar els organigrames verticals i maldant per l’autonomia i el poder dels equips.

Hi ha una forma molt senzilla de desempallegar-se de tot això, que els líders tradicionals fan servir molt sovint: “Es tracta d’excepcions, d’empreses estranyes, però nosaltres no estem preparats per fer això.” Excuses de mal pagador, qualsevol empresa pot iniciar un procés de transició cap a una estructura organitzativa més plana i participativa, si realment ho desitja. Mercedes Benz ho està fent amb algunes de les seves filials, així com la farmacèutica Bayer o la xinesa Haier, fabricant d’electrodomèstics. Potser les empreses no han de ser democràcies strictu senso, això es pot discutir. Però la creixent acceleració que pateix la nostra societat en molts aspectes fa necessari que les estructures de govern siguin més àgils, flexibles i participatives. És complicat que una estructura rígida reeixi en un entorn caòtic, canviant i fluctuant. El problema, moltes vegades, és que hi ha encara una “vella escola” que es resisteix a deixar d’acumular poder. Aquesta vella escola no té res a veure amb les edats dels directius. Hi ha mànagers joves que són tan retrògrads o més que els seus antecessors de més edat. Emmirallar-se en les empreses més avançades sempre és una bona idea. Potser no farem el mateix, però com a mínim explorarem nous camins que, ben liderats, acabin portant-nos a una manera de dirigir les organitzacions més respectuosa amb tothom, que bona falta ens fa.