Llengua i raó d’Estat

Man­llevo el títol d’aquest escrit a un arti­cle apa­re­gut a l’Avui l’any 1984 redac­tat per Josep Mur­ga­des i al qual van afe­gir-s’hi, nomi­nal­ment, Xavier Lamu­ela, Enric Mon­ta­ner i Josep M. Nadal, qua­tre veus, “cons­ci­ents i des­a­pas­si­o­na­des, al marge de qual­se­vol interès de par­tit o de classe, que es plan­te­ja­ven, altre cop, ober­ta­ment i pública, la situ­ació social real de la llen­gua cata­lana i la neces­si­tat de denun­ciar [aquell era un any d’elec­ci­ons al Par­la­ment] la seva lenta però ine­xo­ra­ble mar­gi­nació, víctima, d’una banda, de tendències endògenes, fetes pot­ser d’impotència i camu­fla­des en nom de qual­se­vol raci­o­na­lit­zació pseu­do­jus­ti­fi­catòria, i, de l’altra, de tendències exògenes d’ins­pi­ració inequívoca­ment impe­ri­a­lista”. I ve a tomb de reme­tre-s’hi, a aquell arti­cle, per fer memòria d’unes bases per a la con­vo­catòria d’opo­si­ci­ons que apro­vava el Minis­teri de Justícia per cobrir tres cate­go­ries de funció pública: auxi­li­ars, tra­mi­ta­dors i ges­tors pro­ces­sals arreu de l’Estat, la qual cosa impli­cava, i implica encara, tre­ba­lla­dors a Cata­lu­nya. La pri­mera de les pro­ves era l’exa­men; la segona, valo­ració de mèrits, i la ter­cera, el conei­xe­ment de llengües estran­ge­res. I segons aque­lles tals bases qui esco­llia Cata­lu­nya com a des­ti­nació, en tant que comu­ni­tat naci­o­nal amb llen­gua pròpia, n’hau­ria d’acre­di­tar conei­xe­ments en una prova que no ser­vi­ria pas per millo­rar el resul­tat de l’opo­sició en gene­ral, sinó només la des­ti­nació de lloc. Aquest plan­te­ja­ment impli­ca­ria que tre­ba­lla­dors dels jut­jats cata­lans en situ­ació d’interi­natge, a l’hora de voler con­so­li­dar la pro­pi­e­tat del seu lloc de tre­ball, es veies­sin superats en pun­tu­ació per altres opo­si­tors que acre­di­tes­sin conei­xe­ment oral i escrit de llengües altres com ara l’ale­many, l’anglès, el xinès, el japonès o el swa­hili. Llengües que, d’altra banda, no se’ls obliga ni a saber-les ni a ser­vir-se’n, entre altres raons perquè els jut­jats tenen el que cal tenir, ser­vei de tra­ducció pro­fes­si­o­nal. És per això que el Depar­ta­ment de Justícia, a través de la seva secre­ta­ria gene­ral, sig­nava un reque­ri­ment al minis­teri en el qual dema­nava que el conei­xe­ment de català se situés com un mèrit igual que el de les llengües de fora, perquè segons aque­lles bases la llen­gua pròpia –que no hau­ria de pun­tuar perquè ha de ser con­di­tio sine qua non– queda en situ­ació de franca dis­cri­mi­nació.

Aquest exem­ple ve a tomb perquè any rere any l’ús del català, lluny de créixer, hi recula, als jut­jats. Tant, que sem­bla que les sentències en aquesta llen­gua són un per­cen­tatge llas­timós. I és davant d’aquesta hege­mo­nia de l’espa­nyol per raons de pre­potència admi­nis­trava que es fan encara de rabi­osa actu­a­li­tat les parau­les de Josep M. Puig Sale­llas escri­tes deu anys més tard que l’arti­cle citat de l’Avui, quan deia que “qual­se­vol per­sona a qui parléssim d’un país que té dret civil propi i dret públic propi no enten­dria que aquesta, la llen­gua, no fos apli­cada en aquell, el dret. Doncs bé, això és el que passa en aquest país, i no pas per raó de les lleis. Per això, davant la manca d’acti­tuds deci­di­des als més alts nivells ins­ti­tu­ci­o­nals, és lògic que els agents jurídics no tin­guin consciència de la anor­ma­li­tat que com­por­ten els com­por­ta­ments anor­mals. Ja sabem que quan es peca, es peca per acció i per omissió”.

Avui, malau­ra­da­ment, encara ens hem de dema­nar sobre les pos­si­bi­li­tats de per­vivència d’una llen­gua sot­mesa a la “fèrula d’unes estruc­tu­res de poder secu­lar­ment assi­mi­lis­tes i impla­ca­ble­ment hos­tils”. I és lla­vors quan, per qüestió de llen­gua, també ens pre­gun­tem per què un Estat. Doncs també per cap­gi­rar la relació de pri­o­ri­tat de les dues llengües en con­tacte que ame­na­cen la nor­ma­li­tat d’ús. Perquè és del cap­gi­ra­ment d’aquesta relació de pri­o­ri­tat que en depèn la super­vivència de la llen­gua. Sí i, amb ella, de la cul­tura. Per això és que cal­dria que una pos­si­ble Cata­lu­nya-Estat, pel que fa a la legis­lació ofi­cial, en decretés de manera explícita l’ofi­ci­a­li­tat única i exclu­siva del català. I per legi­ti­mar-ne aquest ús exclu­siu, Josep Mur­ga­des, en un dels seus Escrits sobre llen­gua, diu que “n’hi hau­ria d’haver prou que en la Cons­ti­tució de la República s’hi fes cons­tar que la llen­gua és la cata­lana i que al·legar-ne ignorància no pot ser con­si­de­rat en cap cas motiu d’inde­fensió jurídica, admi­nis­tra­tiva, labo­ral o edu­ca­tiva”. Som els usu­a­ris els qui hem de deci­dir si hi estem dis­po­sats, a cap­gi­rar una situ­ació lingüística cada cop més adversa. Que la fi no ens vin­gui “per vil suïcidi”, que deia, estra­fet, el poeta.