El divendres 14 es va celebrar el Dia Mundial de les Altes Capacitats. Una condició, una manera de ser diferent, de pensar, d’aprendre i de viure en una societat complexa i que també és diferent. El sistema educatiu actual, a priori el més avançat ideològicament, segueix sense passar de la teoria a l’acció, deixant en un espai d’ambigüitat l’atenció a un col·lectiu d’alumnat que reclama ser escoltat i atès d’acord amb aquesta singularitat. L’homogeneïtat i la negació de la diversitat formen part de la càrrega feixuga que ha de suportar, d’un dia a dia feixuc per a un alumnat que prou esforços fa per entendre’s a si mateix i el sistema que el suporta. La diversitat cultural en general i les dificultats d’aprenentatge en particular són l’univers natural en què discorre el dia a dia d’aquestes persones. Passen les dècades i diversos sistemes educatius, també governs de colors diferents, de progressistes i de conservadors, mentre que l’alumnat d’altes capacitats i les seves famílies segueixen allà mateix a la casella de sortida. En un plantejament que vaig fer a nens d’altes capacitats, dins un projecte d’estimulació de la intel·ligència, els preguntava per què dos més dos no fan quatre. Després de diversos temptejos, les respostes no es van fer esperar. Els arguments se centraren en el fet que les mesures no són mai exactes, ni per concepte ni pels instruments emprats per mesurar-les. Si volem trobar objectes que pesin 1 quilo exacte, no en trobarem cap. Fins i tot els instruments tradicionals habituals en el nostre entorn quotidià no mesuren amb exactitud. Conclouen que les quantitats, en forma de pes, volum o distància, sempre són estimatives amb més o menys precisió, però mai exactes. Llevat dels números discrets, que permeten comptabilitzar objectes, el sistema mètric és estimatiu. El marc curricular actual no accepta aquest plantejament. Així, a aquesta diversitat real i no la dels llibres, ni de la teoria, ni la de la normativa, present en les escoles, li costa trobar el seu espai, al qual per igualtat d’oportunitats hi tenen dret. L’educació, igual que la vida, posa en relleu cada dia que ni l’educació és lineal ni causal, per la qual cosa li podem aplicar aquest “dos i dos no sempre fan quatre”. La base per al desenvolupament del talent és a l’escola. No fer res és deixar-ho tot en mans exclusivament de la sort.