No sempre dos més dos fan quatre

El diven­dres 14 es va cele­brar el Dia Mun­dial de les Altes Capa­ci­tats. Una con­dició, una manera de ser dife­rent, de pen­sar, d’apren­dre i de viure en una soci­e­tat com­plexa i que també és dife­rent. El sis­tema edu­ca­tiu actual, a pri­ori el més avançat ideològica­ment, segueix sense pas­sar de la teo­ria a l’acció, dei­xant en un espai d’ambigüitat l’atenció a un col·lec­tiu d’alum­nat que reclama ser escol­tat i atès d’acord amb aquesta sin­gu­la­ri­tat. L’homo­geneïtat i la negació de la diver­si­tat for­men part de la càrrega fei­xuga que ha de supor­tar, d’un dia a dia fei­xuc per a un alum­nat que prou esforços fa per enten­dre’s a si mateix i el sis­tema que el suporta. La diver­si­tat cul­tu­ral en gene­ral i les difi­cul­tats d’apre­nen­tatge en par­ti­cu­lar són l’uni­vers natu­ral en què dis­corre el dia a dia d’aques­tes per­so­nes. Pas­sen les dècades i diver­sos sis­te­mes edu­ca­tius, també governs de colors dife­rents, de pro­gres­sis­tes i de con­ser­va­dors, men­tre que l’alum­nat d’altes capa­ci­tats i les seves famílies seguei­xen allà mateix a la case­lla de sor­tida. En un plan­te­ja­ment que vaig fer a nens d’altes capa­ci­tats, dins un pro­jecte d’esti­mu­lació de la intel·ligència, els pre­gun­tava per què dos més dos no fan qua­tre. Després de diver­sos temp­te­jos, les res­pos­tes no es van fer espe­rar. Els argu­ments se cen­tra­ren en el fet que les mesu­res no són mai exac­tes, ni per con­cepte ni pels ins­tru­ments emprats per mesu­rar-les. Si volem tro­bar objec­tes que pesin 1 quilo exacte, no en tro­ba­rem cap. Fins i tot els ins­tru­ments tra­di­ci­o­nals habi­tu­als en el nos­tre entorn quo­tidià no mesu­ren amb exac­ti­tud. Con­clo­uen que les quan­ti­tats, en forma de pes, volum o distància, sem­pre són esti­ma­ti­ves amb més o menys pre­cisió, però mai exac­tes. Lle­vat dels números dis­crets, que per­me­ten comp­ta­bi­lit­zar objec­tes, el sis­tema mètric és esti­ma­tiu. El marc cur­ri­cu­lar actual no accepta aquest plan­te­ja­ment. Així, a aquesta diver­si­tat real i no la dels lli­bres, ni de la teo­ria, ni la de la nor­ma­tiva, pre­sent en les esco­les, li costa tro­bar el seu espai, al qual per igual­tat d’opor­tu­ni­tats hi tenen dret. L’edu­cació, igual que la vida, posa en relleu cada dia que ni l’edu­cació és lineal ni cau­sal, per la qual cosa li podem apli­car aquest “dos i dos no sem­pre fan qua­tre”. La base per al desen­vo­lu­pa­ment del talent és a l’escola. No fer res és dei­xar-ho tot en mans exclu­si­va­ment de la sort.