Envoltat de llibres d’art, pinzells, làmines, quaderns de viatges, papers, fotografies i música, Fonsu Mateu Riera (Salt, 1948) assegura amb convenciment des del lloc de treball a casa seva, al carrer Llarg de Salt, que encara la seva darrera exposició i que aquesta serà L’última, com l’ha batejada i figura en el catàleg que el Museu de l’Aigua de Salt ha elaborat sota la direcció de Sandra Casas. Aquesta tarda, a les set, al Museu, ubicat a la Factoria Cultural de la Coma Cros, es farà la inauguració de l’exposició, que es podrà veure fins al 2 de maig. Es compon de quaranta aquarel·les, de la mida que li agraden a en Fonsu, que després d’exposades podran ser adquirides mitjançant un donatiu anònim que anirà destinat al cent per cent a Càritas de Salt.

A en Fonsu no li agrada que li diguin artista. Però ho és perquè ha fet moltes coses i les ha fet bé: escoltisme, teatre, futbol, motos, bicicleta, muntanya, música (és membre de Xamfaina amb Llorenç Cabezas i Josep Maria Abad) i, tot i que s’ha guanyat la vida al món de les farmacèutiques, és també un gran pintor. Sí, d’acord, és el germà d’en Lluís i el pare d’en Joan Mateu, però la seva pintura, bàsicament aquarel·la, té una gran personalitat i un estil propi. Però de petit va decidir deixar de pintar: un hermano de La Salle, el dia que li va presentar uns dibuixos d’uns lleons, una il·lustració de l’Editorial Bruño, els va trobar tan ben fets que el va acusar d’haver-los encarregat al seu germà cinc anys més gran. Aquell dia en Fonsu va decidir deixar de pintar i es va dedicar a d’altres coses, bàsicament les que li venien de gust, entre les quals hi ha els viatges, contemplar pintures i també la bona cuina. No va ser fins als anys vuitanta que, colpit per alguna de les imatges que veia, va decidir agafar de nou les aquarel·les i tornar a pintar. Afortunadament. Ha estat escadusser en exposicions individuals, que ha fet a can Panxut, al Motel Empordà, a les Bernardes i amb els Amics del Museu d’Art de Girona. També en col·lectives. I ha publicat Espais vistos, el llibre d’Editorial Zarcillo amb obres seves comentades pel doctor Juan F. Campo.

Som molts, que rebem les seves pintures gràcies a la tecnologia, que desitgem que, faci o no exposicions, no deixi de pintar i ens permeti rebre imatges quotidianes, que ens són plaents. Va triar l’aquarel·la perquè diu que la pintura a l’oli embruta massa. Pintar li ha permès retenir tot allò nou que veu. Són pintures amb ànima. Enamorat de Fortuny i Miquel Barceló, però també de Monet i Joaquim Mir i d’aquarel·listes com Martí Adroher, Roca Delpech i Martínez Lozano, Fonsu Mateu ens ofereix la possibilitat de contemplar una molt bona exposició, amb obres d’orfebreria. “Les mides no fan més bona una pintura”, afirma “ni fan millor un pintor”. Ell n’és la mostra. Encara que, com va dir a Eva Vàzquez, només deixa que l’aigua corri i que es barregi amb el color per agafar forma. Com si fos així de senzill. Al catàleg de l’exposició ha volgut deixar-hi reflexions –“L’aquarel·la ha de ser bona, no maca”– i els seus principis, en què rendeix homenatge als seus referents. Una gran exposició, la que s’inaugura avui, i esperem que no sigui l’última.