Dilluns, en el teatre de guinyol que varen protagonitzar Dolores i Alícia, vàrem saber que una de les millors decisions que ha pres Alícia Sánchez-Camacho a la seva vida va ser demanar el trasllat i anar-se’n a viure i a treballar fora de Catalunya, a Madrid. No és una reflexió menor, encara que sembli una astracanada de manual. La declaració diu coses sobre la capacitat de gestió de Sánchez-Camacho i el nivell de les decisions que ha pres al llarg de la seva vida. Si aquesta és una de les millors que ha pres, imagineu com deuen ser les pitjors. La va prendre, segons diu, impulsada per l’independentisme, però, com deia l’àvia Neus, de malagradosos i desagraïts l’infern n’és ple. La porten a prendre la millor decisió de la seva vida i no para de fer-los la vida impossible. Sigui com sigui, per qui ha estat una gran decisió és per mi. No em calia que marxés, perquè a mi no em molestava la seva presència com no em molesta la de ningú. El que sí que m’inflava com una injecció de bòtox era la seva tòxica intervenció en la nostra vida pública. Millor que remeni la cua per Madrid. Hi he guanyat una forta dosi de tranquil·litat. Que ella i Enric Millo no ocupin amb assiduïtat les trones d’aquest país petit relaxa molt. No sé si Enric Millo també considera que la millor decisió de la seva vida va ser anar a treballar i viure a Andalusia. A mi tampoc em molestava, però estalviar-me la seva tòxica intervenció en la nostra vida pública també em relaxa.