Patriotisme cínic

Als antípodes del patri­o­tisme cívic que sem­pre s’ha defen­sat als Països Cata­lans –intel·lec­tu­al­ment i a la pràctica–, aques­tes dar­re­res set­ma­nes assis­tim a l’exhi­bició impúdica i des­ca­rada del que s’ha de qua­li­fi­car, amb tota pro­pi­e­tat, de patri­o­tisme cínic. És el que ens mos­tra la comissió par­la­mentària sobre l’ope­ració Cata­lu­nya a les Corts espa­nyo­les i que ha arri­bat al seu zenit amb la com­pa­rei­xença d’Ali­cia Sánchez Camacho i Dolo­res de Cos­pe­dal.

Que el nos­tre patri­o­tisme històrica­ment ha estat de caràcter cívic, és un fet. I ho és perquè, per a bé i per a mal, no pot ser d’un altre tipus. Vull dir que no és que sigui resul­tat d’una volun­tat lliure o d’una vir­tut innata, sinó con­seqüència del fet que, en no tenir els meca­nis­mes habi­tu­als d’afir­mació patriòtica d’un Estat, ens hem hagut de con­for­mar amb les expres­si­ons de tipus cívic: de la cul­tura popu­lar a la més sofis­ti­cada, de les mútues al coo­pe­ra­ti­visme... i sobre­tot amb l’ús i estima a la llen­gua, la més dolça manera d’incor­po­rar-se a la nació sense haver d’abju­rar ni de renun­ciar a res.

El patri­o­tisme o naci­o­na­lisme cívic, doncs, no dis­posa de la capa­ci­tat de coacció que sí que tenen els estats. Aquests poden fer que la per­ti­nença a la nació sem­bli natu­ral i, per tant, la impo­sició sigui invi­si­ble. En canvi, una nació sense estat com la nos­tra sem­pre ha de tre­ba­llar a la intempèrie. Se li noten de seguida els recur­sos a què ha de recórrer per asse­gu­rar un mínim de sen­ti­ment de per­ti­nença i, per tant, els ha de fer enra­o­nats i sobre­tot empàtics. Un dels exem­ples més clars de la diferència entre tenir Estat o no el tro­bem en el món de l’exhi­bició cine­ma­togràfica. Que les pel·lícules es vegin dobla­des a l’espa­nyol –i, con­cre­ta­ment, a l’espa­nyol cas­tellà–, és con­si­de­rat nor­mal i no com a resul­tat de cap impo­sició. En canvi, el doblatge al català s’ha de pro­moure des d’orga­nit­za­ci­ons de defensa de la llen­gua, s’ha de nego­ciar i sub­ven­ci­o­nar política­ment i s’han de mun­tar pla­ta­for­mes infor­ma­ti­ves per fer conèixer on es pot tro­bar la mica de català que hi ha a les pan­ta­lles. A més, davant d’aquesta defensa, sem­pre apa­rei­xen els qui tro­ben que no s’hau­ria de doblar res, els que con­si­de­ren que el mer­cat ja deci­deix i lamen­ten que s’hi dedi­quin recur­sos públics, i encara els que pen­sen que, sabent tots espa­nyol, ves quin esforç tan inútil!

És el mateix que passa a l’hora de defen­sar que no es canviï de llen­gua, un vici naci­o­nal que se sol jus­ti­fi­car amb l’argu­ment que cal ser edu­cat. Una supo­sada bona edu­cació que no es demana pas a una llen­gua d’Estat. O també es delata a l’hora de defen­sar la con­veniència de ser inde­pen­dents. Si aneu a la Plaza del Sol a Madrid i dema­neu a qual­se­vol via­nant si és inde­pen­den­tista (espa­nyol), ni tan sols entendrà la pre­gunta perquè la seva sobi­ra­nia naci­o­nal ja està garan­tida –entre més, per un exèrcit– i mai no s’ho ha hagut ni de plan­te­jar. Pot­ser només quan aque­lla patru­lla mar­ro­quina els va envair l’illot de Pere­jil. I, en qual­se­vol cas, ja sabem que ser inde­pen­den­tista espa­nyol no és ser tan­cat ni defen­sar fron­te­res, oi?

Si hom acon­se­gueix no irri­tar-se fins al punt de per­dre els estreps, en les decla­ra­ci­ons de Sánchez Camacho i de Cos­pe­dal notarà aquesta cober­tura política, judi­cial i mediàtica de qui sim­ple­ment ha recor­re­gut a les raons d’Estat per fer allò que ara pot negar impu­ne­ment. I no és que pugui negar-ho, és que té l’obli­gació de negar-ho per raons de patri­o­tisme cínic. Així, es poden fer la víctima per haver hagut d’aban­do­nar el “ter­ri­tori” –no pas el país, és clar– que esti­ma­ven tant i tant... que mai no van parar de vio­len­tar-lo i que els ha por­tat a un exili on se’ls paga gene­ro­sa­ment els ser­veis pres­tats a l’Estat. O poden dir que no recor­den res de res, excepte –curi­o­sa­ment– que mai no van par­lar de Cata­lu­nya. Tot plors i ria­lla­des! En defi­ni­tiva, men­tre el nos­tre patri­o­tisme només pot sobre­viure en el pla cívic –tot i que a vega­des sem­bla que tre­ba­llar a Madrid fa que s’enco­ma­nin, ridícula­ment, algu­nes for­mes del seu–, per al que haurà ser­vit aquesta comissió no serà pas per exi­gir res­pon­sa­bi­li­tats als qui van pla­ni­fi­car i exe­cu­tar l’ope­ració, sinó per mos­trar ben a les clares el cinisme amb què actua un Estat colo­nial. I, per cert, que no se’m digui que això només és cosa del PP. És cert que els caps actu­als del PSOE han mode­rat i dis­si­mu­lat les for­mes per pura neces­si­tat de super­vivència. Però tots sabem què pen­sen Felipe González i els seus capi­tans ter­ri­to­ri­als com Emi­li­ano García-Page, i tots sabem què faran quan no els fem de crossa.