Als antípodes del patriotisme cívic que sempre s’ha defensat als Països Catalans –intel·lectualment i a la pràctica–, aquestes darreres setmanes assistim a l’exhibició impúdica i descarada del que s’ha de qualificar, amb tota propietat, de patriotisme cínic. És el que ens mostra la comissió parlamentària sobre l’operació Catalunya a les Corts espanyoles i que ha arribat al seu zenit amb la compareixença d’Alicia Sánchez Camacho i Dolores de Cospedal.

Que el nostre patriotisme històricament ha estat de caràcter cívic, és un fet. I ho és perquè, per a bé i per a mal, no pot ser d’un altre tipus. Vull dir que no és que sigui resultat d’una voluntat lliure o d’una virtut innata, sinó conseqüència del fet que, en no tenir els mecanismes habituals d’afirmació patriòtica d’un Estat, ens hem hagut de conformar amb les expressions de tipus cívic: de la cultura popular a la més sofisticada, de les mútues al cooperativisme... i sobretot amb l’ús i estima a la llengua, la més dolça manera d’incorporar-se a la nació sense haver d’abjurar ni de renunciar a res.

El patriotisme o nacionalisme cívic, doncs, no disposa de la capacitat de coacció que sí que tenen els estats. Aquests poden fer que la pertinença a la nació sembli natural i, per tant, la imposició sigui invisible. En canvi, una nació sense estat com la nostra sempre ha de treballar a la intempèrie. Se li noten de seguida els recursos a què ha de recórrer per assegurar un mínim de sentiment de pertinença i, per tant, els ha de fer enraonats i sobretot empàtics. Un dels exemples més clars de la diferència entre tenir Estat o no el trobem en el món de l’exhibició cinematogràfica. Que les pel·lícules es vegin doblades a l’espanyol –i, concretament, a l’espanyol castellà–, és considerat normal i no com a resultat de cap imposició. En canvi, el doblatge al català s’ha de promoure des d’organitzacions de defensa de la llengua, s’ha de negociar i subvencionar políticament i s’han de muntar plataformes informatives per fer conèixer on es pot trobar la mica de català que hi ha a les pantalles. A més, davant d’aquesta defensa, sempre apareixen els qui troben que no s’hauria de doblar res, els que consideren que el mercat ja decideix i lamenten que s’hi dediquin recursos públics, i encara els que pensen que, sabent tots espanyol, ves quin esforç tan inútil!

És el mateix que passa a l’hora de defensar que no es canviï de llengua, un vici nacional que se sol justificar amb l’argument que cal ser educat. Una suposada bona educació que no es demana pas a una llengua d’Estat. O també es delata a l’hora de defensar la conveniència de ser independents. Si aneu a la Plaza del Sol a Madrid i demaneu a qualsevol vianant si és independentista (espanyol), ni tan sols entendrà la pregunta perquè la seva sobirania nacional ja està garantida –entre més, per un exèrcit– i mai no s’ho ha hagut ni de plantejar. Potser només quan aquella patrulla marroquina els va envair l’illot de Perejil. I, en qualsevol cas, ja sabem que ser independentista espanyol no és ser tancat ni defensar fronteres, oi?

Si hom aconsegueix no irritar-se fins al punt de perdre els estreps, en les declaracions de Sánchez Camacho i de Cospedal notarà aquesta cobertura política, judicial i mediàtica de qui simplement ha recorregut a les raons d’Estat per fer allò que ara pot negar impunement. I no és que pugui negar-ho, és que té l’obligació de negar-ho per raons de patriotisme cínic. Així, es poden fer la víctima per haver hagut d’abandonar el “territori” –no pas el país, és clar– que estimaven tant i tant... que mai no van parar de violentar-lo i que els ha portat a un exili on se’ls paga generosament els serveis prestats a l’Estat. O poden dir que no recorden res de res, excepte –curiosament– que mai no van parlar de Catalunya. Tot plors i riallades! En definitiva, mentre el nostre patriotisme només pot sobreviure en el pla cívic –tot i que a vegades sembla que treballar a Madrid fa que s’encomanin, ridículament, algunes formes del seu–, per al que haurà servit aquesta comissió no serà pas per exigir responsabilitats als qui van planificar i executar l’operació, sinó per mostrar ben a les clares el cinisme amb què actua un Estat colonial. I, per cert, que no se’m digui que això només és cosa del PP. És cert que els caps actuals del PSOE han moderat i dissimulat les formes per pura necessitat de supervivència. Però tots sabem què pensen Felipe González i els seus capitans territorials com Emiliano García-Page, i tots sabem què faran quan no els fem de crossa.