No és casualitat que dos fets similars hagin coincidit en el temps i en aquest espai que va de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. El delegat socialista de la Generalitat a Perpinyà ha declarat que rebutja utilitzar la denominació Catalunya Nord per “neutralitat institucional”. Paral·lelament, el govern local de la ciutat de València ha encarregat un informe per justificar un canvi al topònim oficial del municipi, passant l’accent de la lletra e d’obert a tancat, a banda d’acompanyar-lo també de la denominació castellana. Tant un fet com l’altre són exemples d’una mateixa ofensiva: es tracta de convertir en un conflicte la mera existència de la catalanitat. Al País Valencià ja fa temps que l’espanyolisme va per aquest camí, ja sigui dissenyant ortografies estrafolàries al marge de les universitats per intentar separar fictíciament els dialectes valencians de la resta de parles catalanes, ja sigui posant en dubte el propi nom del territori encara que aquest estigui recollit legalment al preàmbul de l’Estatut d’Autonomia. Al Rosselló, al Vallespir o al Conflent són pocs els que se senten incòmodes amb el gentilici de “català”. Fins i tot Louis Aliot, l’ultradretà alcalde de Perpinyà, mirava d’engrescar els seus votants durant la campanya de 2014 apel·lant a la seva identitat catalana: “Els catalans són gent orgullosa! Els catalans són de sang calenta!”, va dir en un míting mentre combinava aquesta arenga amb l’ús del lema “català d’acord, però francès primer”. És clar que un cop al càrrec s’ha esmerçat a posar en pràctica només la segona part de la frase. El procés és sempre el mateix: els creadors de la discrepància ja saben que trencant el consens les coses poden deixar de dir-se pel seu nom. Ningú no té ganes de viure dins d’una brega permanent i tard o d’hora ja sortirà algun saberut pacificador a parlar de “neutralitat institucional”.