Tant la dana que l’octubre passat va arrasar l’Horta Sud de València, com els confinaments per la pandèmia de la covid, com la nevada que va caure a bona part de Catalunya fa 15 anys, ens haurien de recordar que no són anecdòtics cap dels materials ni dels comestibles que ara la UE recomana tenir en un kit d’emergència. No fa falta fer-hi escarafalls, ni bromes, ni caure en el dramatisme d’augurar catàstrofes bèl·liques quan les de caràcter natural ja ens tenen prou escarmentats, tant per la seva inclemència com per la imprevisió dels responsables de veure-les venir i d’atenuar-ne els danys. Només per això, aquest kit sempre serà pràctic. Però ara mateix ja ha estat molt útil per fer capbussar la ciutadania europea en el procés de responsabilització que la UE ha d’emprendre per assumir la seva pròpia defensa conjunta i per obrir pas al suport democràtic que necessiten les decisions que han de prendre els respectius estats. La UE tenia pendent de fer-se càrrec d’aquesta responsabilitat i tant l’actitud bel·ligerant de Rússia a Ucraïna com el tomb que Donald Trump ha donat a la política internacional dels EUA n’han acabat de precipitar la urgència. El repte és d’una gran magnitud, molt més transcendent que la pressupostària, perquè de diners per a aquesta matèria sempre en surten d’una banda o l’altra. En canvi, substituir 27 sistemes de defensa estatals per un de comú significa entrar directament a erosionar les essències de 27 patriotismes militaritzats, i això ja no és tan senzill. Als catalans, defensors sense recança d’una Europa gran i veritablement democràtica –aquí també hi ha molta feina per fer–, i víctimes seculars de la imposició armada del nacionalisme espanyol, ens interessa observar de molt a la vora aquest procés de transformació i empènyer els nostres representants a contribuir-hi perquè, si surt bé, respirarem millor i més segurs.