Els Pets i nosaltres

Recordo les nits d’agost d’escuma i sal, la guitarra raspant dissimulat amb glops sense glaçons, aquell em fas riure amb amics d’abans per espantar les pors, el trobar-te pel carrer una tarda d’hivern amb paraules assajades, el no t’enyoro abans d’enyorar-te quan no tenia clar si dinava o esmorzava, aquell riure amb sornegueria del monarca, dels mosquits a l’aixeta, dels desorientats per Sitges, i de tu i jo quan miràvem fotos antigues vestits amb pantalons curts mentre em deies: Passarà el temps i et diré que t’estimo encara que sigui mentida.

Eren temps d’anar a festes un dimecres qualsevol, de no creure que tot es pot acabar en tres segons, d’una felicitat estúpida, de brindar pels dies que han d’arribar amb negre del Montsant, del passat borrós enganxat amb blue tack a l’entrada de casa, de vèncer la llauna de la pluja amb un bes robat, però també eren vespres en què el món feia por per un lleuger silenci criminal entre tots dos, nits de dissabtes equivocats, amb llàgrimes de noia de vidre pels calaixos tancats de qui pensa que no n’hi ha prou amb estimar-se molt, en definitiva, d’aconseguir superar la por amb una cançó de Jarvis des del seient del costat: una cançó que parlava d’un amor llarg com anar al cel i tornar, d’un amor boig com pluja seca, d’un amor dolç com panellets de pinyons, d’una amor feréstec com les pel·lícules d’en Truffaut.

Per això, vint anys després de veure’t al Pryca, no puc estimar més aquest avui de tanta ressaca per tan poc alcohol, on la vida resulta molt avorrida sense el teu cos, on ja no tenim tantes coses per fer perquè ens hem fet grans amb llavis sense plastilina, on ja estimem més el setembre melangiós que l’agost mandrós, on els bocins de nosaltres ens fan millors mentre fugim de l’error amb juraments reconsagrats i propòsits fracassats, on no em cal sortir al balcó per trobar cançons perdudes, on no desitjo la teva felicitat lluny del meu costat, on el Barça de Flick no recull amb l’escombra empats amargats, i on els bona nit sonen com els bon dies perquè la vida amb tu em resulta més bonica que complicada: passarà el temps i estarem junts, encara que els anys ens pesin a les cames, sempre junts.

A partir d’aquí ja ho saps, t’estimo del dret i del revés i pel demà desitjo poca cosa, anar fent cap amb la imatge de la teva esquena nua dins l’aigua, amb el teu posat d’enfadada perquè he perdut les claus una altra vegada, amb el gust de desconcentrar-te amb un petó mentre ordenes els meus desastres, el plaer de veure’t dormir una tarda d’agost amb la finestra oberta a la plaça de l’església, d’aquelles rialles compartides en què acabarem parlant d’en Lluc, la Nora, la Sofía, i en Mateu tot regant la conversa amb l’enèsim glop de vi, sense por de parlar, mirant-nos amb ulls oberts com piscines sense aigua, donant-te les gràcies per haver-me girat la vida com un mitjó rebregat: el millor dels meus atracaments sense passamuntanyes a la teva oficina predilecta de La Caixa.

Així doncs, aquest article és per tu i pels quaranta d’Els Pets, per la capacitat nostra de construir mentre fem camí i per la virtut dels de Constantí de trobar nous llenguatges a cada pas, per seguir casant-nos una i mil vegades i per la grandesa d’un grup que ha creat una història compartida, la seva, la teva (gironina que viu al bloc del davant), la meva, la nostra: la d’un país que s’ha fet gran mentre Els Pets es convertien en el grup de culte de qui ha cantat Tarragona m’esborrona de nen, Bon dia d’adolescent, Pau de jove, Bombolles amb criatures al costat, i Lent quan la vida ens comença a anar ràpid de veritat. Els Pets i tots nosaltres, tots nosaltres i Els Pets, la celebració dels seus quaranta anys d’èxits i la festa de la nostra petita història coescrita amb pols tremolós.

Per tant, en aquest país de celebrar derrotes i deixar de banda els grans èxits col·lectius, ara toca renegar de nosaltres mateixos i buscar una data d’aquesta gira dels quaranta anys que van exhaurint per allà on passen i donar-nos un bon homenatge plegats, primer cap a ells per haver creat una de les carreres musicals més sòlides de casa nostra, i després per nosaltres, abraçant la banda sonora de la nostra vida compartida com ho sabem fer: cantant el que més estimem des d’un racó secundari de la platea mentre donem les gràcies per haver fet de la nostra vida una llarga estona de cel. Llarga vida a Els Pets!