Un eclipsi és l’espectacle còsmic que ens fa aturar i ens convida a aixecar la vista al cel. El sol s’agafa vacances i la lluna, en un moment de glamur celestial, fa un pas endavant per robar-li el protagonisme. Aquest fenomen pot provocar un seguit de conseqüències físiques i emocionals dignes de la millor comèdia romàntica surrealista. En el terreny físic, els volts de l’eclipsi fan que la temperatura del cos baixi, i notes el frec inesperat d’un aire inexistent. Els cabells se t’ericen com si hi duguessis incrustada una corona d’estrelles. Els gats agusen la mirada, com si sabessin més del que podem imaginar. I les emocions, ai: un eclipsi pot deslligar un conjunt d’estats d’ànim que van des de la imbecil·litat més fonda al desassossec més punyent. La llum del sol, que ens encomana bon humor, es dissipa tot d’una i ens posem a meditar com si fóssim filòsofs a la recerca de l’absolut. Sentiments de nostàlgia; potser recordes un moment concret de la infantesa, una olor, un nom. L’univers et crida a tenir un diàleg sincer amb tu mateixa i, si et descuides, pots acabar plorant sobre el gelat de festuc que se’t desfà a la mà. La veïna et comparteix secrets guardats durant anys, i la gossa et fa discursos sobre els misteris de la vida amb udols en autotune. Tot immers en aquella atmosfera d’anticipació tan inquietant. Quan l’eclipsi s’acaba i el sol torna al seu lloc, la vida reprèn el curs merdós habitual. El fenomen astronòmic t’ha fet ballar les emocions, t’ha regalat un instant de bellesa efímera i t’ha contagiat la màgia que només existeix en els detalls furtius de la natura.