El “kit de supervivència 72 hores” que ha presentat la UE ha donat grans moments de glòria a les sobretaules d’aquesta setmana. Els més joves encara no han sortit de l’estupefacció de veure un kit de bàsics on apareixen piles, un transistor, una llanterna, diners en efectiu i receptes mèdiques en paper, entre altres objectes que no han fet servir en sa vida i que si una cosa és clara és que, a l’era de l’smartphone, no servirien per subsistir ni en una guerra nuclear, ni en un terratrèmol, ni en una pandèmia. A hores d’ara ja tothom té clar que es tracta d’una operació propagandística de la Comissió Europea per poder justificar l’augment de la despesa militar. El cultiu de la por ha estat, des de temps immemorials, el gran mecanisme de control de la població: un poble esporuguit és més fàcil de manipular. La tàctica de la UE és més vella que l’anar a peu: sembro la por i després ofereixo la solució, així ningú qüestionarà que ens gastem 800.000 milions d’euros més en armament. Tot plegat torna a posar en entredit la capacitat dels vint-i-set de respondre als reptes globals amb una estratègia pròpia, més fidel als valors fundacionals europeus. La UE es tira en planxa a la deriva bèl·lica mundial i renuncia a construir una alternativa on prevalguin altres formes de seguretat compartida, basada en la diplomàcia i en l’estat del benestar, que ja s’ha demostrat que és la millor garantia de seguretat interna. Més armament no implica més pau, sinó més guerra; així ho han alertat entitats pacifistes, acadèmics i activistes que reclamen aturar el comerç d’armes i optar per una política exterior orientada a la pau. El kit no dona seguretat. El que donaria seguretat seria tenir uns governants que saben què fan.