S’ha fet el miracle! Dues hores i mitja asseguda al pati de butaques d’un dels principals teatres de Barcelona i no ha irromput ni un sol cop el so, ja habitual, que treu de polleguera els actors i actrius, i també bona part dels espectadors. Cent cinquanta minuts que donen per a moltes batalletes a la zona del públic però, aquest cop, no s’ha sentit ni un mòbil, ni les pantalles il·luminades han trencat la concentració dels presents. Tampoc no ha saltat una alarma, ni el flaix que acostuma a treure la poteta en aquesta mena de recintes, malgrat que t’han deixat clar des del segon zero que pobre de tu que se t’acudeixi fer fotos o gravar vídeos. I no és que les companyies no s’hagin inventat ja les mil i una formes d’avisar, instants abans que comenci l’espectacle, que els telèfons mòbils no són benvinguts. Però sempre hi ha gent a la qual li entra per una orella i li surt per l’altra, així que seguir un espectacle sense una sola molèstia provinent d’una pantalla és gairebé una carambola. Però aquest cop sí, els miracles existeixen, i quin gust!, tot sigui dit. El següent pas, ara que potser la gent comença a entendre que la cultura es gaudeix millor sense sons estridents i inesperats, podria ser el de prohibir els telèfons a les sales de concerts, sobretot quan les actuacions se segueixen a peu dret. Més que res, que estem assumint amb normalitat haver de veure l’actuació per la qual hem pagat a través de les pantalles de tots aquells que tenim al davant, que a més no deixen ni una escletxa per on projectar la mirada. O, si més no, que es divideixi l’espai entre aquells que batallen per fer-se lloc en la guerra aèria dels telèfons i aquells altres que volen, que volem, gaudir de l’espectacle sense intrusos al davant. Tot i que, si parlem de les sales de concerts, ja no sé dir si són més molestos els mòbils o el fum que deixen anar els assidus al vaporejador.