La Unió Europea ha començat a posar nerviosa molta gent, amb la seva recomanació de tenir a punt una mena d’equip de supervivència en cas de necessitat, sigui per emergències a causa de desastres naturals o sanitaris, sigui per conflictes armats, que permeti ser autosuficients durant un mínim de 72 hores. No sé fins a quin punt aquesta recomanació pretén donar seguretat a les persones o, al contrari, fer créixer la inseguretat i la por per poder avalar l’anunciat increment de la despesa en defensa. El que sí que sé és que a moltes famílies això no els ve de nou i que en moltes cultures europees això de fer rebost és força habitual. Jo vinc d’una societat on qui més qui menys se sap preparar conserves de tota mena, sap tenir previsions per si van mal dades –de tant mal dades que les hem hagut de patir– i entén que qui té un hort té un tresor. A bona part de Catalunya, aquesta és també una idea viva i arrelada a la cultura social; una idea que va lligada a no malbaratar aliments i a tenir sempre un racó al qual recórrer en cas de necessitat. L’alarma que ha generat la Unió Europea encara podria tenir un efecte positiu: fer-nos prendre consciència de la importància dels aliments i productes bàsics de la terra, que el consumisme i la facilitat d’accés que ens ofereixen els supermercats ens ha fet oblidar.