Una dona balanceja suaument un cotxet on un nadó de pocs mesos et resisteix a caure rendit. El cotxet es veu força atrotinat; aquella no deu ser la primera ni la segona criatura que reposa allà. D’un braç de la dona penja un bossa bastant gran, d’aquelles que surten una mica més cares als supermercats perquè se suposa que són també més resistents. No sembla que el pes sigui insuportable, així que, probablement, encara està buida. La dona està integrada en una cua i la cua va creixent al llarg d’una vorera on no toca el sol, així que l’espera pot admetre molts qualificatius però segurament no encaixa en el d’agradable. La mare espera pacientment el seu torn. El petit, no tant. En un moment donat, el cap li fa un clic i comença a donar símptomes de voler canviar d’aires. Potser té son, o gana. Els primers plors alteren la calma del moment i s’escolen entre multitud de converses mundanes. La dona no se sent còmoda perquè ara tothom la mira. Potser volia passar desapercebuda i la criatura li ho posa difícil. La cua avança. Tard o d’hora, tothom acaba entrant en un recinte que, cinc minuts més tard, abandonen amb una o dues bosses plenes d’aliments, amuntegats però endreçats com peces de Tetris. No hi ha cap cartell que indiqui que allà es distribueixen aliments, però és fàcil deduir que és així i que les persones que formen la cua per aconseguir unes poques viandes han de passar per l’aparador de la pobresa abans d’assolir la seva fita. Si ja és poc digne sobreviure havent de demanar almoina, més denigrant és haver d’exposar la teva pobresa per ser vista per aquells que no han de passar per aquest trauma. Que a aquestes alçades no s’hagin suprimit els sistemes arcaics de repartició d’aliments només s’explica perquè hi ha gent que necessita fer visible que és molt bona gent perquè dona de menjar als pobres.