ETA: el final esperat de l'alto el foc

Fonts internes dels cossos de seguretat de l’Estat ho havien avançat feia setmanes i els responsables d’Interior havien posat la policia en estat de màxima alerta. Al final, ETA va anunciar ahir el trencament de l’alto el foc ahir. La mesura no pot sorprendre ningú després de l’atemptat de Barajas i tal com havia quedat el procés que l’organització terrorista va obrir fa 14 mesos. La literatura usual que acompanya el comunicat no representa tampoc cap novetat. ETA en responsabilitza el president del govern espanyol i també el PNB, que són paradoxalment les dues garanties polítiques més sòlides que havien permès avançar fins ara.

Coneguda la decisió de la direcció de l’organització terrorista, d’entrada cal repetir el que és obvi: ETA n’és la responsable. Només sobre ella recau la responsabilitat dels crims que pugui perpetrar a partir d’ara. Cal denunciar –a un altre nivell, no cal dir-ho– l’estratègia de desgast que ha desplegat des de l’oposició el PP perquè el procés de pau ni tan sols s’encetés. Els populars van decidir després de perdre les eleccions instal·lar la legislatura en l’anomalia i la crispació: l’anomalia de culpar ETA sense cap indici creïble dels atemptats de l’11-M a Madrid, i la crispació derivada del sabotatge continu de l’alto el foc de l’organització terrorista perquè el govern de José Luis Rodríguez Zapatero quedés en evidència contínua per “feble” o per “traïdor”. Amb l’únic objectiu de forçar noves eleccions generals i guanyar-les.

Dit tot això, cal remarcar també l’escassa consistència de l’estratègia política del mateix Zapatero. Sabia des del primer moment que no podia comptar amb el PP, intuïa igualment el rebuig que la tensió atiada pels populars provocaria en una part important de l’opinió pública espanyola i hauria d’haver sabut també el marge polític de què disposava en obrir el diàleg amb ETA. No es pot criticar el president del govern espanyol per intentar-ho, però sí per no haver forçat més la situació amb les mateixes decisions arriscades, per exemple, que va prendre José María Aznar en una situació semblant. José Luis Rodríguez Zapatero es va enrocar davant les primeres dificultats i no ha fet res per superar l’agonia d’un procés que ni tan sols va néixer.