Una nit d’estiu del 2003, el cantant del grup Noir Désir, Bertrand Cantat, va matar d’una pallissa la seva companya, l’actriu Marie Trintignant, en una habitació d’hotel de Vílnius. El succés va tenir un enorme ressò mediàtic, arreu però principalment a França. Cantat va ser condemnat a vuit anys de presó, si bé només en va complir la meitat. El vocalista va argüir que havia estat un accident: Trintignant va caure sobre un radiador. Si tenen estómac, poden escoltar la seva repugnant defensa en la sèrie documental D’estrella del rock a assassí, a Netflix. El més difícil de suportar és el relat que la premsa francesa en va fer durant anys. Fins a temps recents, el blanquejament d’aquell acte criminal va ser preeminent en articles de diari i en programes televisius de màxima audiència. Poquíssima gent va alçar la veu per reivindicar un cas de feminicidi de manual. El discurs imperant era el del crim passional. El de l’amor tant fort que mata. El del que ella tampoc no era cap santa. El del que Cantat és un geni de la música i els seus fans tenen dret a gaudir dels seus concerts (i la indústria musical, a fer-se d’or). No estem parlant del segle XIX, estem parlant del segle XXI. I no estem parlant de la República del Congo, sinó de França. Estem parlant de dones que encara avui i siguin d’on siguin moren per ser dones.