Amb totes aquestes mentides que ens diuen els polítics que tenim o hem tingut exercint càrrecs i amb (ir)responsabilitats, m’ha vingut al cap un pamflet que l’escriptor Jonathan Swift, l’autor de la celebrada novel·la Els viatges de Gulliver, va escriure l’any 1712. Es diu L’art de la mentida política i és d’una vigència extraordinària. Un servidor el té, el pamflet, gràcies a un article d’Umberto Eco que el citava, ara fa 13 anys. De fet, són moltes les persones que creuen –que creiem– que el problema és que quan les mentides són sistemàtiques es tendeix a convertir-se en un estil patològic de fer política. Swift considera que el mentider polític ha de tenir molt poca memòria per no recordar que, volgudament, es contradiu. I així, segons el públic que tingui en un moment determinat, poder jurat lleialtat ara a un bàndol i demà a l’altre, sense por de contradir-se, sense cap remordiment de consciència. Consciència? Què és això? Aquella coneixença interna que cadascú té de la bondat o de la maldat de la seva conducta, de les intencions o del caràcter, juntament amb el sentiment d’obligació de fer allò que hom creu bo. No. No en gasten pas. Al mentider polític mai no se li acut plantejar-se quan fa una proposta, o una declaració, si és veritable o falsa; només si, en aquell moment o en aquella companyia, li convé afirmar-la o negar-la. En canvi, els que ens l’escoltem tenim ben clar que acabarem decebuts, tant si ens el creiem com si no. Ja hem vist també que costa ben poc escampar mentides o amagar la veritat, i Swift ens advertia d’una constant que encara es repeteix en el dia d’avui. És la següent, quan es diu una mentida, amb el pas de les hores es va fent grossa i n’hi ha prou perquè la gent se la cregui. Com molt bé ho resumeix Swift: “La falsedat vola i la veritat li va al darrere ranquejant, per això, quan es descobreix l’engany, ja és massa tard.” I el pas del temps propicia la justificació de la mentida en política.