Potser us inspira: Heràclit va morir cobert de fems, pensant que es curaria (no es va curar). Orígenes es va autocastrar per no distreure’s. Hannah Arendt va escriure sobre la banalitat del mal mentre el món li preguntava si encara estimava Heidegger (el seu antic professor nazi). A Albert Camus no li agradava que li diguessin filòsof i tampoc li hauria agradat que el mencionés entre tots aquests altres. Pirró d’Elis, l’escèptic tan radical que no creia en res, li va agafar el gust a caminar vora els penya-segats perquè li era igual caure-hi. Els seus deixebles el seguien amb l’ai al cor (ells sí que creien en una cosa: que un dia acabaria al fons d’un barranc). Diògenes (bon nom per a un gos) vivia en una bota, feia coses lletges en públic i quan Alexandre el Gran li va preguntar si podia fer res per a ell, va contestar: “Sí, aparta’t, em tapes el sol.”

Probablement us sona l’anecdotari i segur que entre aquestes figures que he esmentat en preferiu una a les altres. La simpatia pel detall de vida i l’imaginari que construïm al seu voltant són més poderoses, a vegades, que moltes de les aportacions estrictament filosòfiques. Tot i que ells no són només una història, la seva vida ja és literatura. Però, com podríem apropar-nos millor al seu pensament si no és a través de la simpatia (o la pena, o el fàstic)? I com podríem fer-ne models o contramodels de vida si no és des de l’admiració o l’animadversió, des de l’emoció que ens genera la bioliteratura?

Compartireu que avui dia no tenim filòsofs tan carismàtics. Potser hem de donar temps als biògrafs... Però sí que tenim filòsofs involuntaris (no com Camus). Gent que no fa res semblant a la filosofia ni a la literatura. Que només existeix i és admirada perquè respira, agafa el metro, es menja un entrepà al banc de la plaça i va vestida com un drapaire. Em descobreixo: tot aquest article és un artefacte per acabar-vos parlant de Keanu Reeves, el meu filòsof accidental preferit.

En una entrevista recent, algú li va preguntar què creia que passava després de la mort. L’actor, amb la seva preciosa serenitat, va respondre: “Sé que els que ens estimen ens trobaran a faltar.” La cosa va circular per internet com una revelació. No era una teoria teològica, ni una proclama metafísica, sinó una tendra constatació de la finitud. El públic va reaccionar com si hagués parlat Epictet encarnat. I des d’aleshores circula que Keanu Reeves és l’exemple perfecte de l’estoïcisme modern. Famós pel fet de ser discret, generós, solitari i immune als excessos del gremi. Un home que no predica però inspira, que no presumeix però impacta. I, sobretot, un exemple viu del “nou estoïcisme” que sedueix a les xarxes socials, els pòdcasts d’autoajuda i les editorials que editen Sèneca amb títols de l’estil Com ser feliç amb poca cosa. Títols per animar els nostres moments pelacanyes, vaja. I així ens anem voltant de místics sense religions, de “neurocientífics” que culpen de tot el cortisol, de gurus que parlen de l’ànima entre dos codis de descompte.

Però què vol dir realment ser estoic avui? I per què una filosofia nascuda a la Grècia hel·lenística torna a ser popular? L’estoïcisme, dit curt i malament, ens convida a distingir entre allò que podem controlar i allò que no, a acceptar el dolor i la mort, a actuar amb virtut i racionalitat. Una proposta farmacològica. El problema, però, no és el ressorgiment d’aquesta escola, sinó com s’esbiaixa i es dilueix fora de context. Convertit en coaching, citat a Instagram, venut en formats de 10 passos per ser millor persona, l’estoïcisme sovint esdevé una dieta emocional més que no pas una filosofia de vida. Però tenim excusa: necessitem orientar-nos en un món imprevisible. En un moment en què les institucions tradicionals (família, religió, política) perden pistonada, busquem nous guies. I sovint els trobem en influencers, en fundadors de startups que fan TED talks o en les persones boniques com Keanu Reeves.

Aquí entra també la qüestió del poder, que ha sabut integrar l’autoajuda en el seu discurs: “Sigues resilient”, “Accepta el que no pots controlar”, “Reinventa’t”. Tot en clau individual, productiva i despolititzada. Així, una filosofia com l’estoïcisme –originalment comunitària, moral i compromesa– esdevé un instrument per adaptar-se a la precarietat amb actitud Keanu però sense qüestionar-ne les causes. Un mem que desactiva el missatge original. O més ben dit: un Matrix Reloaded.