La vida en unes maletes

Tinc nous veïns. Són un matrimoni xinès que, per qüestions familiars, han decidit viure la seva jubilació a Catalunya. El dia que havien de traslladar-se al pis nou, una propietat moblada, van avisar que farien la mudança un dissabte i que no esperéssim un camió perquè durien quatre coses. La sorpresa va ser majúscula quan van anunciar que, per al trasllat, usarien el metro, i que amb un únic viatge quedaria tot resolt. El dia i l’hora anunciats, el matrimoni va arribar al seu pis nou amb quatre maletes de grans mides, i res més. Tota una vida recollida en quatre maletes. A mi, que ja em representa un gran maldecap fer una única bossa quan viatjo una setmana, no vull ni imaginar les cabòries que m’assaltarien si hagués d’abassegar la meva vida en un recipient de dimensions tan limitades. Seria com fer una redacció que concentrés els millors records de la teva joventut en un foli on algú t’obliga a deixar uns marges, a banda i banda, de cinc o sis centímetres. Des d’aleshores que em sento temptada de preguntar-los per la seva selecció. Què han triat? Quin procés mental han seguit per decidir quins són els elements dels quals no es volen desprendre, però, sobretot, quins són els que han deixat enrere? Hi guarden fotografies? Hi cap alguna raresa comprada en un mercat ambulant? Ella s’ha desfet del vestit de núvia? Han prescindit de tot el material que acostumem a conservar per capturar el temps? Que tots sabem que les coses que realment ens fan feliços solen guardar relació amb un univers immaterial, que també sabem que els records viatgen però no ocupen espai físic, i que potser un és més lliure i se sent menys esclavitzat a mesura que entén que tot allò que es compra té un valor efímer, o a mesura que projectem una visió antiromàntica dels trasllats. Però ara, estimat lector, hi pensi: podria guardar la seva vida en dues maletes?