Una primavera republicana?

Això és el que es qüesti­ona el peri­o­dista Vicenç Lozano en el seu pri­mer lli­bre de ficció, Pot­ser no hi va haver mai pri­ma­vera, un títol de set parau­les, llarg pel seu edi­tor però vol­gut per l’autor, en què es qüesti­ona si el que es va viure a Cata­lu­nya des del 14 d’abril de 1931 fins al 18 de juliol de 1936 va ser una pri­ma­vera repu­bli­cana. Si va ser una uto­pia, com han escrit alguns, o un autèntic des­as­tre, com han escrit els altres. I de fet ell mateix es con­testa dient que cap de les dues coses, o, millor dit, totes dues coses alhora. La Bar­ce­lona de la Segona República va ser una ciu­tat que bullia, plena d’espe­ran­ces, far­cida de con­flic­tes i ama­rada de con­tra­dic­ci­ons. Uns anys de pri­ma­vera repu­bli­cana que de fet van ser força menys que els cinc anys i tres mesos que marca el calen­dari, perquè després de la pro­cla­mació de la República només van pas­sar dos anys perquè arri­bes­sin els fets del 6 d’octu­bre de 1934 i l’inici del que es va bate­jar com el bienni negre, que no va aca­bar fins a les elec­ci­ons gua­nya­des pel Front Popu­lar, el febrer de 1936, que va sig­ni­fi­car el canvi de govern a Madrid i l’alli­be­ra­ment de la presó del pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat Lluís Com­panys i el seu govern. Cinc mesos després hi havia el cop d’estat facciós.

Tot això s’explica a la pri­mera novel·la de Vicenç Lozano, peri­o­dista, his­to­ri­a­dor i con­fe­ren­ci­ant, cone­gut perquè va ser redac­tor d’inter­na­ci­o­nal de TV3 de 1984 al 2019 i l’home que ens infor­mava de tot el que pas­sava al Vaticà. De fet ara mateix impar­teix con­ferències sobre La Santa Aliança: els espies del Vaticà, els pri­mers ser­veis secrets del món. En Vicenç ha venut molts lli­bres de les seves pri­me­res dues obres de no-ficció, Intri­gues i poder al Vaticà (2021) i Vati­can­gate (2023), dos lli­bres ben reals on s’explica el papat de Fran­cesc i com l’han inten­tat tom­bar les for­ces reac­cionàries de la Cúria. Curi­o­sa­ment dos lli­bres ben reals que a vega­des sem­blen de ficció, men­tre que la novel·la explica fets que podien haver estat per­fec­ta­ment reals.

A Pot­ser no hi va haver mai pri­ma­vera es mos­tra l’efer­vescència pri­ma­ve­ral del nou ordre repu­blicà, però també com la cons­pi­ració reac­cionària s’infil­tra des del pri­mer dia a tots els racons del país, dels salons bur­ge­sos a les fàbri­ques, del cafès als prostíbuls. Lozano retrata una Bar­ce­lona viva amb una història de ficció que comença amb un supo­sat crim al Ritz. El seu pro­ta­go­nista és, no podia ser d’altra manera, un peri­o­dista, Lluís Bell­puig, que vint anys després narra la història. Una història novel·lada far­cida de per­so­nat­ges reals, de Mar­ga­rida Xirgu i Fran­cesc Cambó al bisbe Iru­rita, però també el ban­quer Joan March, l’actriu trans i anar­quista cone­guda com Flor de Otoño o Fu Man Chu. I, sobre­tot peri­o­dis­tes, ben reals com Josep Maria Pla­nes, que té un pes a la nar­ració. I sem­pre les cons­pi­ra­ci­ons de l’Església amb les for­ces reac­cionàries i un car­de­nal que podria ben bé ser real en temps del car­de­nal Pace­lli a la secre­ta­ria d’Estat del Vaticà abans de ser Pius XII. Una novel·la amb històries que podrien ser ben reals. Vicenç Lozano creu que als anys trenta “no vam saber man­te­nir la República com ara no sabem man­te­nir la democràcia”. Una con­clusió pre­o­cu­pant.