No és només cosa del TGV

Les declaracions dels directius de Renfe i dels responsables polítics del ministeri de Foment han coincidit a atribuir a dues causes el caos que pateixen el serveis de Rodalies de Barcelona. La primera seria l’arribada del TGV a l’Estació de Sants. La segona, el fet que el Partit Popular no hi hagués invertit en les dues legislatures de José María Aznar els recursos necessaris per evitar-ne el col·lapse. Aquesta darrera afirmació és poc rebatible, com també ho és que, malgrat que el govern de José Luis Rodríguez Zapatero ha augmentat les inversions en aquest àmbit a Catalunya, continuen estan molt per sota –com es podia veure al quadre comparatiu que ahir va publicar l’AVUI– de les que es destinen a Madrid. Pel que fa al primer raonament, torna a ser una mitja veritat. No hi ha cap dubte que l’arribada del TGV a l’Estació de Sants i la coincidència de la xarxa de gran velocitat amb l’actual de Rodalies i Regionals han desembocat en la crisi actual, però cal considerar igualment què passava abans.

Tal com publica avui aquest diari, tot i que les avaries generalitzades van començar l’agost de l’any passat, el servei de Rodalies va començar a patir saturació i irregularitats molt abans. Només cal repassar una memòria d’anomalies prèvia a les obres de TGV o constatar, com fa l’AVUI, la pèrdua de passatgers, sobretot en hores punta des del 2005. Una altra vegada segons xifres del mateix ministeri de Foment, els descens global del passatge entre 2005 i 2006, l’últim any del qual es disposen dades oficials, va ser del 6,5 per cent. Aquesta tendència és molt més remarcable a la línia C1, que cobreix el Maresme, un tram que ha perdut el 16,2 per cent dels passatgers de fa dos anys.

La deixadesa en els trens, la falta d’un servei solvent, la pèrdua de llocs de treball, la inseguretat en els vagons denunciada pels mateixos conductors de Renfe, els retards i les avaries constants vénen de lluny i no tenen res a veure amb el TGV. Constitueixen un rosari d’anomalies i de despropòsits que els actuals responsables de la companyia pública i el ministeri de Transports han tingut tres anys per resoldre. I no ho han fet.