Articles
La nova eficàcia contra ETA
Fins i tot els detractors més recalcitrants de José María Aznar van reconèixer a l’expresident del govern de l’Estat els seus mèrits en política antiterrorista. Aznar va debilitar profundament l’estructura d’ETA. A tots els nivells. És cert que per afeblir el seu suport polític i social va impulsar mesures ben qüestionables democràticament, com la mateixa llei de partits. I també que va confondre, amb la pàtria per bandera, l’independentisme –i fins i tot el nacionalisme– basc amb terrorisme. Però, malgrat tot, després del seu pas pel govern, ETA va quedar ben tocada.
Aquests resultats van donar a Mariano Rajoy l’autoritat moral i la seguretat necessàries per proclamar que José Luis Rodríguez Zapatero s’equivocava obrint una negociació amb ETA. Malgrat que les intencions del PP amb aquesta acció de desgast –que Rajoy ha convertit en obsessió– no han estat gens honorables, els arguments en què es basava feien pensar. Podia ser que sí. Que Zapatero, mogut per la necessitat, que el PP considera il·legítima, de consolidar un procés de pau al País Basc hagués donat oxigen a l’organització terrorista. Que ETA n’hagués tret profit i que ara estigués molt més reforçada després de mesos d’una acció policial molt més matisada.
Però els fets fins ara no confirmen aquestes prevencions. Des que ETA va declarar la fi de l’alto el foc s’han encadenat les detencions dels seus membres. Les policies espanyola i francesa han recuperat l’efectivitat de l’etapa més brillant d’Aznar. És cert que els mitjans de comunicació identificats amb el PSOE estan exagerant aquest encert i que, una vegada més, cometen l’error de proclamar escapçada l’organització, però els fets, en la seva justa mesura, s’han de reconèixer.
Per això resulta tan mesquina l’actitud del PP. Els seus dirigents, lluny de felicitar el govern de Zapatero pels mèrits que impliquen totes aquestes operacions policials, l’acusen d’“electoralisme”. D’actuar ara contra ETA per la necessitat provocada per la proximitat de les eleccions, després d’haver permès que l’organització terrorista tingui “moltes més armes i moltes més bombes”. Una vegada més, el sentit d’Estat de l’oposició és inexistent.
Aquests resultats van donar a Mariano Rajoy l’autoritat moral i la seguretat necessàries per proclamar que José Luis Rodríguez Zapatero s’equivocava obrint una negociació amb ETA. Malgrat que les intencions del PP amb aquesta acció de desgast –que Rajoy ha convertit en obsessió– no han estat gens honorables, els arguments en què es basava feien pensar. Podia ser que sí. Que Zapatero, mogut per la necessitat, que el PP considera il·legítima, de consolidar un procés de pau al País Basc hagués donat oxigen a l’organització terrorista. Que ETA n’hagués tret profit i que ara estigués molt més reforçada després de mesos d’una acció policial molt més matisada.
Però els fets fins ara no confirmen aquestes prevencions. Des que ETA va declarar la fi de l’alto el foc s’han encadenat les detencions dels seus membres. Les policies espanyola i francesa han recuperat l’efectivitat de l’etapa més brillant d’Aznar. És cert que els mitjans de comunicació identificats amb el PSOE estan exagerant aquest encert i que, una vegada més, cometen l’error de proclamar escapçada l’organització, però els fets, en la seva justa mesura, s’han de reconèixer.
Per això resulta tan mesquina l’actitud del PP. Els seus dirigents, lluny de felicitar el govern de Zapatero pels mèrits que impliquen totes aquestes operacions policials, l’acusen d’“electoralisme”. D’actuar ara contra ETA per la necessitat provocada per la proximitat de les eleccions, després d’haver permès que l’organització terrorista tingui “moltes més armes i moltes més bombes”. Una vegada més, el sentit d’Estat de l’oposició és inexistent.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.