El seu gos necessita rebre un tractament crònic. Fins no fa gaire, pagava per les pastilles que li subministra, cada 12 hores, uns 6 euros per 10 comprimits. Ara està obligat a adquirir la medicació a la farmàcia, prèvia recepta del veterinari, on només li venen caixes de 30 pastilles, a 30 euros la caixa. La despesa ha passat, en un tres i no res, dels 36 euros mensuals als 60. Un altre cas del mateix calibre: el seu gos s’ha de medicar d’un temps ençà contra una al·lèrgia. La veterinària que atén l’animal li venia els blíster de pastilles d’un en un. Ara, atès que està obligat a comprar-los a la farmàcia i amb una recepta a la mà, es veu obligat a comprar una caixa que conté 100 pastilles i que puja a 300 euros. Un tercer exemple del desconcert que viu el món veterinari: una senyora necessita un col·liri per al seu gos però, en aquest cas, el medicament és el mateix que es prescriu als humans. La senyora, animada per la veterinària, fa una prova per calibrar fins a quin punt la voluntat dels governants de regular amb un nova llei la dispensació dels medicaments ha generat un problema. Va a una farmàcia, sense recepta, i el demana per a ella. L’hi venen en pocs segons sense posar-li ni una sola trava. Va a un segon negoci farmacèutic i el demana per al seu gos, també sense recepta. S’hi neguen en banda, al·legant que no du a sobre la prescripció facultativa. Situacions com aquestes tres són força habitual d’ençà que s’ha aprovat la Llei 666/2003. A més, els veterinaris han de perdre un munt d’hores omplint paperassa i documents d’Excel. Fins i tot han de pagar 10 euros per cada bloc de receptes. Per reblar el clau, hi ha productes que ells no poden subministrar ni vendre, com ara els antiparasitaris, que es poden trobar a més d’un web sense cap mena de control. La polèmica està servida i els veterinaris no entenen com s’ha arribat aquí.