Carod, Puigcercós, Carretero i Cia.

La vella equidistància que tants bons resultats electorals ha donat a Esquerra Republicana li ha passat finalment factura. Les costures dels equilibris entre CiU i el PSC que el partit independentista va teixir amb ofici des de l’oposició van saltar el dia que va formalitzar el pacte amb els socialistes i Pasqual Maragall. L’expulsió del govern arran de l’aprovació del nou Estatut va permetre que Esquerra les embastés de nou, però la reiteració en la fórmula ha tornat a tibar-les. Els republicans al govern molesten, inquieten i fins i tot indignen una part del seu electorat. És cert que si l’opció d’Esquerra hagués estat formar govern amb CiU el malestar s’hauria escampat igualment, tot i que entre altres sectors dels seus votants. Això no agrada sentir-ho als dirigents independentistes, però negar l’obvietat no la canvia.
Aprofitant aquest malestar, l’exconseller de Governació Joan Carretero ha acabat constituint una alternativa que demana una actitud més sobiranista i passar a l’oposició. Carretero ha pogut comptar els seus partidaris al consell nacional. La proposta que va presentar el líder del Reagrupament.cat per forçar un congrés extraordinari va obtenir el suport del 10 per cent dels seus membres. No és gaire, considerat genèricament, però és molt tenint en compte que en les darreres votacions d’aquest òrgan de govern les decisions s’havien pres gairebé sempre per unanimitat.

Joan Carretero és una incògnita a mitjà termini. D’entrada, la influència de les seves tesis entre la direcció del partit és escassa. Però ningú sap ben bé què pot passar en un congrés. Per molt ordinari que sigui. Tot dependrà dels resultats de les eleccions generals i de l’actitud d’una militància sentimental i vehement en aquell moment. Uns quants mesos poden desinflar el globus o engrandir-lo.

Paradoxalment, quan la remor del descontentament exigeix més prudència que mai, a Esquerra ha esclatat una nova crisi. No n’hi ha prou amb Carretero. La bicefàlia pactada que fins ara havia funcionat i que permetia que Joan Puigcercós dirigís el partit i que Josep-Lluís Carod-Rovira fos el candidat republicà a la presidència de la Generalitat s’ha trencat només mig any després de les eleccions. Puigcercós s’ha proposat com a candidat. Una part dels seus partidaris li ho exigeixen. Segons afirma el seu entorn, ell i Carod ja havien acordat que el segon no tornaria a aspirar a la presidència de la Generalitat. Reforcen les seves tesis constatant que entre les bases Josep-Lluís Carod-Rovira ha perdut credibilitat i que Puigcercós la manté intacta. És possible. Però també ho és que Carod continua sent el líder que desperta més ovacions quan fa una intervenció sentida davant la militància o davant la direcció. Això pot ser poc o pot ser molt. En un partit convencional seria poc. A Esquerra pot arribar a determinar majories puntualment. Carod té allò que no té tant Puigcercós: sentiment, discurs i carisma.

Però Puigcercós té allò que no té tant Carod: constància, sacrifici i mètode. Són absolutament complementaris, però això implicaria el sacrifici etern de Puigcercós. Els dos líders, davant la pressió dels crítics, havien pactat ajornar les discrepàncies. No ho aconsegueixen. Les declaracions se succeeixen. És un mal comú a Esquerra. Tothom s’escalfa en contacte amb un periodista.

Les primeres batusses han començat, però potser no hi haurà escampada final. Joan Puigcercós no es pot arriscar a presentar-se com a candidat amb Josep-Lluís Carod-Rovira en contra i destrossat pel seu propi partit. Heribert Barrera, Joan Hortalà, Àngel Colom... Ara Carod Rovira. Són massa víctimes fins i tot per a un partit tan poc convencional com Esquerra. En el fons, tots dos necessiten la pau. Però, per si de cas i per constatar quin dels dos és més hàbil políticament, Carod-Rovira no deixa d’atacar Carretero i els seus crítics, mentre Puigcercós calla i es reserva una carta més.

Esquerra Republicana no és un partit petit ni immadur. És un partit gran, en convulsió permanent i que arrossega les misèries d’aquell que ha fet servir una estratègia per créixer que genera contradiccions. Carod i Puigcercós han aconseguit convertir-lo en una forta realitat. Carretero, proclamant un retorn a l’oposició conseqüent, ha volgut resoldre les incoherències que planteja governar. Tots tres es necessiten. Tant com el catalanisme necessita una Esquerra oberta a rectificar, menys insegura i sense convulsions epilèptiques permanents.