Un fals dilema. Llibertats per seguretat

La incer­tesa que va obrir el 2022 la invasió d’Ucraïna encara per­dura i, davant l’arri­bada d’un impre­vi­si­ble Donald Trump a la Casa Blanca i d’un oli­garca rus abduït per les pul­si­ons impe­ri­als, ningú no pot garan­tir que la guerra d’Ucraïna no desem­bo­qui en un con­flicte de més gran abast. A més, el comerç d’armes sem­pre ha estat un dels motors de l’eco­no­mia dels EUA i dels països més desen­vo­lu­pats. Segons les dades de l’Ins­ti­tut Inter­na­ci­o­nal d’Estu­dis per a la Pau d’Esto­colm (Sipri) en el top ten dels prin­ci­pals expor­ta­dors d’armes tro­bem, per aquest ordre: els EUA, França, Rússia, la Xina, Ale­ma­nya, Itàlia, el Regne Unit, Espa­nya, Israel i Corea del Sud.

En aquest con­text, la dico­to­mia entre lli­ber­tats o segu­re­tat, un clàssic del pen­sa­ment con­ser­va­dor, res­sor­geix ara també amb el suport del cen­tre­es­querra. El plan­te­ja­ment és sim­ple, en un món cada cop més hobessià on la segu­re­tat es con­ver­teix sovint en el cen­tre del debat polític, hom creu que per garan­tir la segu­re­tat cal res­trin­gir les lli­ber­tats, perquè es diu que ambdós con­cep­tes són antagònics: o viure segur però amb lli­ber­tats limi­ta­des o lli­ber­tats màximes amb inse­gu­re­tat. És una falsa dico­to­mia que té per objec­tiu exer­cir un estret con­trol sobre els ciu­ta­dans, com en l’argu­ment futu­rista i distòpic del 1984 de George Orwell.

L’obsessió per la segu­re­tat es va reforçar arran dels atemp­tats de l’11-S i el pri­mer efecte va ser la Patriot Act apro­vada pel pre­si­dent George W. Bush el 26 d’octu­bre de 2001, una llei anti­ter­ro­rista, en alguns aspec­tes encara vigent, que atorga més poders al govern per dete­nir i empre­so­nar sos­pi­to­sos de ter­ro­risme, fer escol­tes en les comu­ni­ca­ci­ons i fer front al blan­queig de capi­tals. Va ser cri­ti­cada per les orga­nit­za­ci­ons de drets humans i per alguns jut­ges perquè atempta con­tra els drets fona­men­tals i les lli­ber­tats indi­vi­du­als i podria ser anti­cons­ti­tu­ci­o­nal. Més tard, en els països de la UE, diver­ses lleis d’estran­ge­ria i mesu­res anti­ter­ro­ris­tes, auto­rit­za­des o no pels jut­ges (a l’Estat espa­nyol l’ús de Pega­sus i les infil­tra­ci­ons poli­ci­als per espiar els inde­pen­den­tis­tes) con­cul­quen també drets bàsics dels ciu­ta­dans i dels migrants amb una escassa opo­sició social i de l’opinió pública. Només cal veure el debat que va sus­ci­tar la ins­tal·lació de les pri­me­res càmeres de vigilància públi­ques fa algu­nes dècades i la natu­ra­li­tat amb què accep­tem avui el moni­to­ratge que orga­nis­mes públics o pri­vats fan dels ciu­ta­dans en les vies públi­ques i a les xar­xes soci­als.

UNA Altra qüestió és si el moni­to­ratge garan­teix uns nivells més alts de segu­re­tat i la res­posta sem­bla evi­dent. D’una banda, cap poder està en con­di­ci­ons de garan­tir una segu­re­tat abso­luta, sem­pre hi haurà dese­qui­li­brats capaços d’agre­dir una con­cen­tració de per­so­nes al car­rer, a l’escola, en uns magat­zems, en un cam­pus uni­ver­si­tari, en un estadi..., ja sigui perquè en el pas­sat van patir un trauma ja sigui per radi­ca­lisme con­fes­si­o­nal o ideològic. De l’altra, perquè cal dub­tar de l’eficàcia d’aques­tes mesu­res per com­ba­tre la inse­gu­re­tat pro­vo­cada per uns atemp­tats impre­vi­si­bles i indis­cri­mi­nats. Només una més efi­ci­ent coor­di­nació poli­cial i judi­cial pot garan­tir una més gran segu­re­tat i no de manera abso­luta. Pel con­trari una democràcia amb menys lli­ber­tats és una democràcia feble i més fràgil davant els embats ter­ro­ris­tes.

Lla­vors, si no es pot garan­tir la segu­re­tat abso­luta i la res­tricció de lli­ber­tats (directa a través de lleis per regu­lar-les o indi­recta amb l’excés de nor­ma­ti­ves i de tràmits burocràtics) no resul­ten efi­ca­ces per com­ba­tre el ter­ro­risme –o la guerra–, quin sen­tit tenen les res­tric­ci­ons. Ras i curt, com saben els ideòlegs de l’extrema dreta i dels movi­ments popu­lis­tes, ins­tru­men­ta­lit­zar la por i, en dar­rera instància, el con­trol dels ciu­ta­dans. Por de “l’altre”, del dife­rent, del que et pren la feina, por de l’agressió mili­tar (joves sacri­fi­cats con­tra altres joves per motius “patriòtics” com a Ucraïna), por de ser expul­sat de la teva pròpia terra després d’un pati­ment immens i de milers de morts (pales­tins, rogi­nyes, suda­ne­sos...). La fina­li­tat del fals debat entre lli­ber­tats i segu­re­tat és pro­pa­gar la por que per­met el con­trol de la ciu­ta­da­nia i l’assalt al poder de les opci­ons ultra­dre­ta­nes per con­so­li­dar, en nom de la lli­ber­tat, vet ací la para­doxa, governs cada cop més inex­pug­na­bles, impe­ne­tra­bles i tota­li­ta­ris. I dar­rere, és clar, el negoci de les armes. Per cert, ja tenen el seu equip d’emergència?