Deu anys. Mentre dia a dia, minut a minut, ens asfixia l’actualitat a còpia d’aranzels, problemes d’habitatge, especulacions, violències, injustícies legals i tantes altres llagues que couen, el Festival Strenes celebra 10 anys. Dedicat a la presentació de nous treballs discogràfics o espectacles inèdits, inicis o finals de gira, i consolidat com un dels principals festivals musicals de Girona, Strenes arriba a la primera dècada amb una programació diversa i reparadora entre el 28 de març i el 4 de maig. Divendres passat vam xalar fort amb el concert de Delafé y las Flores Azules a l’Auditori. Hi presentaven el peculiar disc que acaben de treure, Amor, un treball gestat durant la pandèmia a partir, sobretot, de la paternitat d’ell, l’Oscar; també d’altres fets més complicats com la mort del pare, la ruptura sentimental i, durant un temps, musical, amb ella, l’Helena; traïcions de mànagers, depressions, vulnerabilitats. És un disc molt íntim i amb ell van obrir el concert davant d’un públic assegut i expectant. Però de seguida van recuperar grans èxits i va esclatar la festa. El més bonic del món ets tu! El somriure i la veu dolça de l’Helena, el trio salat dels trompetas de la muerte, les vambes d’en Delafé lliscant àgils d’un costat a l’altre. Aconsegueix aquest moviment tan personal gràcies a un aliat que l’acompanya sempre, un pot cilíndric de color rosa pàl·lid i olor d’infància: els polvos de talc. El talc és el mineral més tou del món, tou com l’Esperit Sant quan balla. Conté propietats antisèptiques, antitranspirants, absorbents, calmants, antiadherents. Tots necessitem tenir a prop un protector cutani que alleugi irritacions. Oscar D’Aniello lliscava i reia, i mirava sovint allà mateix. Aviat vam saber que apuntava al seu fill, alçat damunt una de les butaques de la platea. El nen va pujar a l’escenari, i en un acte espontani i meravellós va agafar el pot de talc i el va escampar per terra perquè el seu pare pogués moure’s bé per la vida. Al final, el petit va tornar als braços del músic, que vestia la famosa camisa verda que ha dut als concerts durant 22 anys. Quan tornaven a casa, van perdre pel carrer una bossa de roba bruta. Hi havia la camisa verda. És totalment irreversible, com la primavera que ha arribat a la ciutat, com els fills que es fan grans.