Dies de talc

Deu anys. Men­tre dia a dia, minut a minut, ens asfi­xia l’actu­a­li­tat a còpia d’aran­zels, pro­ble­mes d’habi­tatge, espe­cu­la­ci­ons, violències, injustícies legals i tan­tes altres lla­gues que couen, el Fes­ti­val Stre­nes cele­bra 10 anys. Dedi­cat a la pre­sen­tació de nous tre­balls dis­cogràfics o espec­ta­cles inèdits, ini­cis o finals de gira, i con­so­li­dat com un dels prin­ci­pals fes­ti­vals musi­cals de Girona, Stre­nes arriba a la pri­mera dècada amb una pro­gra­mació diversa i repa­ra­dora entre el 28 de març i el 4 de maig. Diven­dres pas­sat vam xalar fort amb el con­cert de Delafé y las Flo­res Azu­les a l’Audi­tori. Hi pre­sen­ta­ven el pecu­liar disc que aca­ben de treure, Amor, un tre­ball ges­tat durant la pandèmia a par­tir, sobre­tot, de la pater­ni­tat d’ell, l’Oscar; també d’altres fets més com­pli­cats com la mort del pare, la rup­tura sen­ti­men­tal i, durant un temps, musi­cal, amb ella, l’Helena; traïcions de mànagers, depres­si­ons, vul­ne­ra­bi­li­tats. És un disc molt íntim i amb ell van obrir el con­cert davant d’un públic asse­gut i expec­tant. Però de seguida van recu­pe­rar grans èxits i va escla­tar la festa. El més bonic del món ets tu! El som­riure i la veu dolça de l’Helena, el trio salat dels trom­pe­tas de la muerte, les vam­bes d’en Delafé llis­cant àgils d’un cos­tat a l’altre. Acon­se­gueix aquest movi­ment tan per­so­nal gràcies a un aliat que l’acom­pa­nya sem­pre, un pot cilíndric de color rosa pàl·lid i olor d’infància: els pol­vos de talc. El talc és el mine­ral més tou del món, tou com l’Espe­rit Sant quan balla. Conté pro­pi­e­tats antisèpti­ques, anti­trans­pi­rants, absor­bents, cal­mants, anti­ad­he­rents. Tots neces­si­tem tenir a prop un pro­tec­tor cutani que alleugi irri­ta­ci­ons. Oscar D’Ani­e­llo llis­cava i reia, i mirava sovint allà mateix. Aviat vam saber que apun­tava al seu fill, alçat damunt una de les buta­ques de la pla­tea. El nen va pujar a l’esce­nari, i en un acte espon­tani i mera­vellós va aga­far el pot de talc i el va escam­par per terra perquè el seu pare pogués moure’s bé per la vida. Al final, el petit va tor­nar als braços del músic, que ves­tia la famosa camisa verda que ha dut als con­certs durant 22 anys. Quan tor­na­ven a casa, van per­dre pel car­rer una bossa de roba bruta. Hi havia la camisa verda. És total­ment irre­ver­si­ble, com la pri­ma­vera que ha arri­bat a la ciu­tat, com els fills que es fan grans.